En castellà, per nassos

Als socialistes els ha faltat temps per posar en marxa una gran gesticulació que tragués de les portades els horribles resultats andalusos, i va anunciar que avui dissabte aprovaria el Consell de Ministres extraordinari una sèrie de mesures contra la inflació, destinades directament als usuaris i especialment als més vulnerables. Una rebaixa de l’IVA de la factura elèctrica, un xec social d’uns tres-cents euros per a quatre milions de beneficiaris, subvencions al transport públic, i l’estudi d’una fiscalitat sobre les companyies elèctriques per tal que el cost de les mesures surti dels qui es beneficien de l’escalada del preu de la llum. La ministra Teresa Ribera, encarregada dels temes energètics, ja ha advertit que passar l’IVA del 10% al 5% no soluciona el problema, i castigar les elèctriques sol ser motiu de discrepàncies dins de l’executiu de coalició, ja que enfronta la tendència natural de l’esquerra podemita amb la moderació de la responsable d’Economia, enemiga d’activar certs enfrontaments.

Enquesta de Prensa Ibérica: el PP guanyaria les eleccions generals sense majoria absoluta, i hauria de decidir a qui li ofereix l’anell de compromís per governar. En relació amb el darrer sondeig del mateix diari, fa dos mesos, la diferència és que els d’Abascal perden tres punts, exactament els mateixos que guanya el PP, però l’aritmètica electoral permet que la suma dels dos obtingui ara més escons. La diferència entre els dos exàmens demoscòpics és la presència de Núñez Feijóo, que recupera vots fugitius de l’etapa de Pablo Casado. Un Congrés amb la composició que dibuixa l’enquesta obligaria a pactar, i aquí venen els dubtes, ja que tant els votants del PP com els del PSOE es mostren dividits sobre la millor aliança; en tots dos grups la primera opció és la gran coalició central entre els dos grans partits, però a molt poca distància de l’entesa PP-Vox i PSOE-UP, respectivament. Fes el que fes, Feijóo disgustaria molts dels seus votants. I el PSOE, tindria el mateix problema.

Només van passar minuts abans que el balanç de la reunió entre la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños fos desqualificat tant per Junts com per Carles Puigdemont, la desconfiança dels quals cap a l’estratègia negociadora és prou coneguda. De fet, la reunió va servir per decidir que els presidents Aragonès i Sánchez es veuran abans de vacances, i la part catalana va insistir que la desconfiança persistia, mentre que l’espanyola feia un cant a l’optimisme. Qualsevol observador extern s’ha de preguntar quin futur pot oferir un diàleg que és negat per la meitat d’un dels dos governs implicats. De fet, Sánchez podria preguntar a Aragonès: el que vostè digui compromet la Generalitat, o només una part? Si decidim res que ha de passar pel Parlament, pot garantir que s’aprovarà? El president espanyol no dirà res d’això perquè necessita els vots d’ERC per impedir un rosari de derrotes al Congrés que li espatlli encara més la recta final de la legislatura i esborri qualsevol esperança de recuperació.

Era de calaix: no hi hauria contactes entre els governs català i espanyol fins que passessin les eleccions andaluses, ja que la simple foto de la trobada entre un ministre i una consellera li costa vots al partit socialista (una precaució que de poc els ha servit, vista la clatellada). Amb el veredicte de les urnes ja dictat, el calendari posa l’aprovació d’uns nous pressupostos de l’Estat abans que les eleccions següents, les municipals i regionals del maig, que podrien ser també generals si Sánchez opta per un avançament de mig any. Siguin quan siguin, anar-hi amb el fiasco d’uns pressupostos derrotats no és la millor carta de presentació, de manera que la Moncloa necessita recompondre les relacions amb ERC, però aquesta també té una necessitat peremptòria: posar peixos al cove de la negociació. Que amb el diàleg en marxa l’execució d’inversions de l’Estat a Catalunya ofereixi percentatges ofensius no és precisament un resultat galdós. ERC també es presenta a les municipals, i Junts serà el seu rival.

L’abril del 2020, amb la pandèmia descontrolada i les administracions de tot el món buscant mascaretes sota les pedres, una companyia anomenada Priviet Sportive, propietat de Daniel Alcázar, amic de la família de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, va comprar 250.000 mascaretes a Corea del Sud per 480.000 euros, va pagar 74.000 euros per al seu transport, i les va vendre a la Comunitat de Madrid per més d’un milió i mig d’euros. Un benefici d’un milió aprofitant sense manies una emergència sanitària de primer ordre. En aquesta operació hi va intervenir el germà de la presidenta, Tomás Diaz Ayuso, que per diferents conceptes va arribar a cobrar una comissió de 234.000 euros. En xifres rodones: dels quatre euros pagats per cada mascareta, els coreans en rebien un, els traficants dos, i el germà de la presidenta, un. Ara la fiscalia anticorrupció ha decidit que en tot això no hi va haver cap il·legalitat i ha ordenat el tancament de la investigació que havia engegat, i diu que la germana del germà no hi va tenir res a veure.

El sistema electoral francès està dissenyat per reforçar el poder del president mitjançant la seva elecció directa a doble volta i amb l’aplicació d’un sistema majoritari a l’Assemblea Nacional que afavoreix les majories absolutes. Però les eleccions a diputats tancades diumenge passat han incomplert el propòsit del sistema dissenyat en el seu moment pel general De Gaulle. El partit instrumental inventat per Macron ha aconseguit el 39% de sufragis a la segona volta, contra el 32% de la unió de les esquerres encapçalada per l’«indignat» Mélenchon i el 17% de l’extrema dreta de Marine Le Pen. Amb aquests resultats, Macron ha quedat lluny de la majoria parlamentària absoluta de què gaudia fins ara. Aquest quadre fragmentat, que és el pa de cada dia a gran part d’Europa –començant per Catalunya–, li sembla tràgic al president francès, que parla de «país fracturat» i de «governar d’una altra manera». Això últim és molt clar. A Barcelona o a Madrid, li poden fer classes de geometria variable.

«El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus estatuts». Així ho proclama i ho ordena la constitució espanyola a l’inici de l’article tercer, just darrere de la monarquia i de la indissoluble unitat de la nació espanyola, i abans de la bandera, la capital i la definició dels drets i els deures dels ciutadans. Aquesta setmana el Congrés dels Diputats ha tornat a rebutjar l’enèsim intent de reforma perquè s’hi pogués parlar català –o gallec, o basc– des de la tribuna d’oradors, així com presentar documents en un idioma diferent del castellà. La proposta ha tingut els vots en contra tant de la dreta espanyola com del PSOE. La sola idea provoca urticària a les seves senyories, i a les que no els surten grans els envaeix el pànic a la reacció histèrica de la caverna. Al final, tots ells s’escuden en el literal constitucional: «deure de conèixer-la i dret d’usar-la». Pel deure de conèixer-la argumenten que tots els diputats entenen i parlen el castellà, i per tant no cal embolicar la troca amb cabines de traducció simultània. No existeix un imperatiu equivalent per a les llengües cooficials als respectius territoris, i això vol dir que cap resident a Catalunya està obligat a entendre el català, però tots ho estem a conèixer el castellà. I quant al «dret d’usar-la» també és exclusiu de la llengua de l’Estat. El català és opcional: també a Catalunya, si el parlo no tinc cap dret a esperar que m’entenguin.