Tornada amb l’ai al cor

El dictamen del comitè de Drets Humans de l’ONU a favor dels diputats desposseïts del càrrec pel jutge Llarena ha estat esgrimit per Junts per Catalunya a l’hora de reclamar sense èxit a la mesa del Parlament que reconsiderés la suspensió de Laura Borràs. Insisteix que no se l’hauria d’apartar quan encara no ha estat jutjada ni, per tant, sentenciada. ERC, al front de la coalició ocasional dels que la fan fora de l’escó i de la presidència, reclama que no es compari la repressió que pateixen els líders del Procés per raons polítiques amb el trajecte judicial d’un episodi de possible corrupció. Junts té raó quan apel·la a la presumpció d’innocència, però en aquest cas la violació de drets no és cosa de la mesa que dicta la suspensió sinó del reglament de la cambra que ells van votar a favor, i que si és vigent seria de lògica esperar que s’apliqui. Una altra cosa seria promoure la seva modificació, tot i que semblaria inelegant fer-ho al servei del cas particular de la seva líder a l’interior.

L’afer de Laura Borràs no és l’únic que sacseja les relacions entre els dos socis que comparteixen el Govern de la Generalitat, tot i que és un dels més notables. Aquesta setmana Junts ha fet públic el resultat de l’auditoria que ha dut a terme sobre el compliment dels compromisos del pacte amb Esquerra, i el resultat és dual: diu que en matèries concretes de gestió, les conselleries menen una actuació satisfactòria, però en canvi donen un suspens a l’altre aspecte de l’acord: el d’avançar cap a la independència. No tant sols no s’avança sinó que l’objectiu s’allunya, ha comentat el secretari general, Jordi Turull. Si és així, la meitat de la culpa deu ser seva, excepte si proclamen que han deixat tota la iniciativa en mans de Pere Aragonès. Ara els de Puigdemont s’han donat fins a finals de mes per reflexionar, i no descarten que la coalició s’arribi a trencar. La frase «no és descartable» és el gran refugi dels que no volen mullar-se perquè si fossin més precisos els caurien cleques d’un costat o de l’altre, o de tots dos.

Qui ho diu que Pedro Sánchez no fa cas a l’oposició conservadora? El PP de Núñez Feijóo va reclamar que s’abaixés l’IVA del gas per abaratir la factura dels consumidors –mesura copiada del que ha fet altres països europeus– i Sánchez s’ha afanyat a anunciar-ho com a idea pròpia. L’impost baixarà del 21% al 5%, el que suposa una retallada d’un 13% en l’import a pagar en igualtat de facturació, una igualtat improbable perquè el preu del combustible no para d’apujar-se i no li costarà gaire menjar-se aquesta rebaixa, de la mateixa manera com la inflació del preu del carburant s’ha menjat els vint cèntims per litre i la del megawatt ha devorat la rebaixa per l’excepció ibèrica, l’efecte de la qual només s’aprecia si es compara el preu d’aquí amb el que es paga en altres estats de la Unió Europea. Anuncis com el de l’IVA del gas, per sorpresa i durant una entrevista radiofònica, projecten una inevitable imatge de governació a batzegades, més tàctica que estratègica i orientada a la resistència, que ve a ser l’especialitat del monclovita.

Mikhaïl Gorbatxov va ser el president de la Unió Soviètica que va contemplar impotent la independència d’Ucraïna i de Bielorússia, que amb la Federació Russa i altres repúbliques igualment independitzades en aquella convulsa caiguda de l’imperi soviètic va crear l’avui decaiguda Comunitat d’Estats Independents. Gorbatxov ha mort aquesta setmana i Vladímir Putin, el líder que somnia amb una Rússia que recuperi les fronteres més extenses de la URSS, no ha mostrat gens de dolor: per a ell i per als seus nacionalistes, l’home de la transparència i la reestructuració (Glàsnost i Perestroika) va ser, en el millor dels casos, un ingenu que es va deixar entabanar per Occident. I el cert és que Occident el va cobrir llavors d’elogis, igual com ho ha fet ara en el seu memorial. En canvi al seu país, on va engegar les reformes en plena crisi econòmica per esgotament del sistema, els aplaudiments eren escassos: quan li concediren el premi Nobel de la pau, el que es deia per Moscou era: «El d’Economia rai, segur que no».

Si Espanya i Portugal poden intervenir el mecanisme pel qual es fixa el preu majorista de l’electricitat i aconseguir que no sigui tan alt, per què no ha de poder fer-ho tota la Unió ara que van tan mal dades? La pregunta se l’ha fet la Comissió Europea i la plantejarà la setmana que ve a la cimera de ministres d’Energia. L’actual sistema estableix que tota l’electricitat es paga al preu de la font més cara, que sol ser la de les centrals mogudes per combustibles fòssils, i la raó de fer-ho així és incentivar la inversió en energies renovables, garantint-les un bon marge d’explotació, però amb el gas i el petroli a preus disparats pels efectes de la guerra d’Ucraïna el efectes perversos del mecanisme superen els seus teòrics avantatges i per això la Comissió i es planteja la necessitat de corregir-lo. Si es generalitza un model semblant a l’ibèric, aquest podria tenir una vida més llarga que la plantejada inicialment. De totes maneres, fins i tot amb correccions, la llum continuarà sent cara durant molt temps.

S’ha complert un any de l’alliberament dels peatges en les més extenses i transitades de les autopistes catalanes i el balanç ha complert les expectatives dels qui veien el got mig buit, o mig ple de maldecaps: la gratuïtat ha tingut com a conseqüència un fort increment del trànsit especialment a l’AP-7, la gran via que vertebra Catalunya de nord a sud passant per l’àrea metropolitana, i també del nombre d’accidents, de forma fins i tot desproporcionada –o proporcionada, potser, amb l’alta densitat de vehicles pesats, relacionats amb molts dels sinistres. La gran autopista, que en alguns trams ja era justa, ara és obertament insuficient, però les obres d’ampliació que preveu l’Estat no s’acabaran abans de set anys, que tal i com sol executar el ministeri, seran més i posaran a prova un altre cop la paciència dels catalans. Mentrestant es discuteix com fer que els usuaris paguin el cost de mantenir les vies d’alta capacitat. La Generalitat proposa la vinyeta, però el Govern central no vol sentir parlar ara mateix de cobrar als usuaris.

Pedregades mortals amb boles de gel de mig quilo que cauen a cent quilòmetres per hora. Esclafits que tomben arbres, aixafen vehicles i afecten edificis. Aiguats. Tornados. I això no un sinó diversos dies amb poca diferència. Els meteoròlegs diuen que cadascun d’aquests episodis, per separat, no és necessàriament un símptoma del canvi climàtic, però els climatòlegs avisen que una de les conseqüències del canvi, provocat per l’escalfament global, és que s’incrementi la freqüència dels fenòmens extrems. La Mediterrània occidental –la nostra– està més calenta que altres anys i alimenta les tempestes amb la seva energia. Aquests dies estem aprenent que el cel ens pot caure al damunt, com temien els gals del poblet d’Astèrix i Obèlix, en l’indret i en el moment més inesperats, sobtadament i sense avisar, i aquesta amenaça tan real com inaprehensible, davant la que ens sentim totalment indefensos, sembla talment una metàfora dels temps que estan tocant viure, amb sequera i onades de calor, amb la inflació en dues xifres, amb el preu de l’energia desbocat, amb els profetes de la recessió anunciant una tardor apocalíptica, amb els xinesos ensenyant les canoneres a Taiwan, amb els russos i els ucraïnesos tirant-se bombes al costat de la central nuclear més gran d’Europa, amb els populismes guanyant terreny i posant en perill la feble unitat europea, amb una part de l’opinió pública d’Estats Units anunciant un risc de guerra civil que pot esdevenir profecia autocomplida... Ens hem deixat anar durant aquestes vacances amb gust de factura pendent, però tornem a la rutina amb una mena d’ai al cor.