«Els narcisistes, uns grans estafadors»

Tots ens hem topat amb persones que tenen una visió poc clara d’elles mateixes, amb mala adaptació en les seves relacions interpersonals com en el control dels seus impulsos, amb una clara tendència a sobredimensionar la pròpia percepció, basculant constantment entre la salut mental i la patologia.

Una persona amb una adequada autoestima presenta trets saludables d’amor propi i confiança per superar els entrebancs vitals i assolir els reptes que es proposa, alhora que també sap reconèixer aquests assoliments en els altres. La vessant més patològica del narcisisme rau en l’obligació auto-imposada per preocupar-se només de si mateix, demandant l’admiració i atenció dels demés, sense tenir gens en compte els sentiments d’aquests altres.

Aquests individus presenten gran complexitat a l’hora de reconèixer, abordar la seva patologia i classificar-la patològicament. Si bé poden presentar alguna mena de desequilibri neuroquímic, el que segur que haurà influït en ells és la pròpia herència genètica, la seva història personal, els conflictes neuròtics i humans viscuts, així com les vivències històriques i socials amb què s’haurà topat al llarg de la seva vida.

No són habitualment individus aïrats, ni solen expressar-se amb ràbia, ressentiment o irritabilitat, encara que si causen molt de dolor al seu entorn, i ho fan de manera més sibil·lina, dominant el do de la paraula, presentant-se amb un fals encant per tal de semblar millor que ningú, i jugant sempre a ser el centre d’atenció, sigui al preu que sigui. Són egocèntrics i procuren donar una imatge pública positiva i no poden evitar ser insensibles, egoistes i maliciosos en les seves relacions interpersonals, incapaços de sentir empatia o un sentiment genuí d’afecte ni d’amor envers els altres. Aquests individus no els agrada escoltar els altres i, quan ho fan, no és pas per entendre el que se’ls hi està explicant, sinó únicament per replicar, fins i tot amb amenaces, per seguir sentint-se «els millors». Estan plenament convençuts que la gent necessita formar part de la seva vida i, quan ells els «concedeixen» aquest privilegi, han d’estar-li «eternament» agraïts. 

Els narcisistes «malignes» tenen una bona similitud amb els psicòpates i maquiavèl·lics, exhibint una grandiositat de crueltat. 

Els «arrogants» presenten una grandiositat en les seves fantasies, un menyspreu total a la societat que els envolta i també reconegudes implicacions en conductes d’abús sexual. I els narcisistes «compensadors» intenten compensar la seva baixa autoestima amb una permanent recerca del reconeixement social al preu que sigui, exercint violència o conductes il·legals si cal. En realitat aquests individus tenen una vida plena de carències, amb baixa autoestima i intensos sentiments de vulnerabilitat, debilitat i fragilitat, que fa que contrarestin inseguretats creant i generant pors a la gent que els envolta, atacant-los on els fa més mal, intentant pal·liar el seu desordre emocional.