L

es parets del monestir dels caputxins han estat testimonis de quatre segles d'història... les parets, en tot cas, que han pogut sobreviure a dos incendis i infinitat de vicissituds. Els caputxins, un orde sorgit el 1525 dels franciscans, celebren enguany els 400 anys de presència a Igualada, i val la pena passar almenys un parell d'hores amb el pare Lluís de Reus, el més veterà dels quatre que viuen avui en dia a l'edifici, per reviure el seu apassionant periple històric.

La seva arribada es remunta, en tot cas, al 1589, més de dues dècades abans de la construcció del convent. En aquella època, la presència d'empestats a la ciutat fruit d'una de les moltes epidèmies que assotaven el país va moure el consistori igualadí a sol·licitar l'ajut dels caputxins. "Després dels bons serveis que van oferir els frares", explica fra Lluís, l'Ajuntament va sol·licitar que es fes un convent a Igualada.

La creu es va plantar el novembre del 1609 i el 25 de març del 1610 es va posar la primera pedra. Un convent dedicat a les llagues de Sant Francesc. Com eren aquells primers caputxins d'Igualada? "Molt austers, es dedicaven a curar malalts, atendre els moribunds, a apagar focs i a la predicació", ens comenta fra Lluís, un dels membres més veterans de l'orde a la província de Barcelona. Té 86 anys; la seva lucidesa, l'envejaria qualsevol persona adulta.

Els segles XVII i XVIII el convent era enclavat clarament als afores d'Igualada, encerclat d'horts i amb camins que conduïen al perímetre de la ciutat.

Els napoleònics, un maldecap

L'Anoia no guarda bon record de les invasions dels francesos. Igualada té el seu nom vinculat a l'èpica de la batalla del Bruc, però les tropes napoleòniques van venir a la ciutat el 1809 i van cremar el convent. Durant un temps, la seu caputxina va ser al vell Hospital d'Igualada. Un altre maldecap, l'exclaustració del 1835, en el marc de les lleis de de-samortització i secularització. Entre els secularitzats, el recent beat Pare Tous Soler, que va haver de començar un periple com molts dels seus altres germans.

Continuaven existint els caputxins, però per l'exclaustració, ja no podien portar hàbit. "Per això, les representacions del Pare Tous són sempre amb el típic coll de mossèn", apunta fra Lluís. Els germans es van dispersar per França, Itàlia i Amèrica. Quan van poder tornar, van reconstruir el convent destruït pels napoleònics i van obrir una escola seràfica.

L'orde sempre ha estat molt identificat amb el poble català i, igualment, estretament vinculat a Igualada. Per això, podem comprendre el dolor de quan el convent va ser incendiat els primers compassos de la guerra civil. Els caputxins, al revés que altres sectors eclesiàstics, "no teníem res contra la República". Fins i tot va morir un jove igualadí de 18 anys, fra Eudald: "el seu pare era d'esquerres i estava en contacte amb el comitè. Devia ser terrible", diu fra Lluís.

El convent va reconstruir-se de nou, i d'aquesta època de reconstrucció devem les magnífiques pintures de Marc Farell a les parets de l'església.

Els caputxins també van ser part, durant la dictadura, de la resistència pacífica però activa de Catalunya a l'opressió. Qui no recorda la Caputxinada? Doncs bé, aleshores, fra Lluís era el secretari provincial de l'orde i va afavorir la trobada: "vaig perdre 3,5 quilos en dos dies. Els franquistes ens van dir que ojalá ésto ardiera todo con ustedes dentro". El convent d'Igualada és la història viva dels caputxins, influents amb una discreció exquisida, en la Catalunya d'avui.