e
spanya ha viscut un període de gran duresa política, econòmica i social durant els darrers quatre anys, amb trencacolls com la gestió de la gravíssima crisi econòmica o el procés sobiranista a Catalunya. Aquest panorama ha produït grans canvis en la configuració de l'opinió pública, canvis que ahir, com era d'esperar i com correspon a una democràcia, es van traduir en un Congrés dels Diputats nou en què els dos grans partits no s'enfonsen com s'havia especulat però sí que deixen pas a una situació substancialment diferent del que havíem conegut fins ara. El PP guanya per un marge curt però clar al Congrés i té majoria al Senat, balanç estimable tenint en compte les circumstàncies. Però el fet que el seu aliat natural, C's, irrompi amb menys força del que s'esperava, i que en canvi Podem s'enfili fins als 69 diputats, sumat a la relativa resistència del PSOE, fa que es configurin dos blocs pràcticament iguals, cap dels quals no disposa de majoria absoluta. Un panorama que, en altres temps, hauria estat camp adobat per al nacionalisme català, que podria ser l'element decisiu. El resultat a Catalunya dóna la victòria a Podem, capdavanter del dret a decidir, i mostra la resistència de l'independentisme, si bé amb una inflexió a la baixa i amb ERC superant CDC. Fins ara el nacionalisme català tenia 19 diputats al Congrés; ara n'hi tindrà dos menys, però tots independentistes.
El resultat insta a un gran diàleg a fons a l'estat per convertir aquest canvi polític en una fórmula política de canvi, sigui qui en sigui el president resultant. Aquesta fórmula ha d'incloure una solució per a Catalunya. I els partits que hi representaran el nacionalisme ara independentista hi poden tenir molt a dir. Desconnectar-se'n no tindria gaire sentit ni és el que deuen voler moltíssims dels seus votants.
