L'expresident de Caja Madrid Rodrigo Rato va defensar ahir a l'Audiència Nacional que les despeses efectuades a través de les polèmiques targetes opaques estaven subjectes al seu saldo contra l'entitat, la qual actuava de creditora.

Així ho va assegurar Rato a la seva defensa, a qui va reconèixer que no va modificar el sistema retributiu de la caixa fins a final de 2011, "quan l'entitat va deixar d'existir", encara que va negar que "cap departament intern o autoritat externa" comuniqués mai cap irregularitat en les retribucions, que "creia, i crec, que eren legals, transparents i àmpliament conegudes".

El que va ser director gerent de l'FMI, juntament amb 64 acusats més d'apropiació indeguda continuada, va incidir que les targetes no podien amagar-se perquè eren "nominatives i, per tant, totalment transparents", i va reiterar que eren un mitjà amb el qual "guanyar liquiditat" i no un complement retributiu, ja que el seu salari com a president "venia prefixat per la llei". En aquest sentit, Rato es va referir a la retribució dels últims anys al capdavant de l'entitat, i va reconèixer que el 2012 tenia reportat "un salari important del 2011" com a creador de Bankia, període pel qual més tard va haver de respondre davant el nou equip del banc. "Jo rebo una trucada telefònica de Bankia en què em diuen que les despeses realitzades el 2011 no estaven ben sostingudes", va assenyalar. Així mateix, va afegir que, "com que no tenia intenció de discutir amb Bankia sobre temes de diners, vaig preguntar quant era i ho vaig ingressar", abans de recordar, amb cert aire de retret al banc, que havia renunciat de forma voluntària a la indemnització en dimitir el maig del 2012.

Després de l'interrogatori del seu advocat, Rato va tornar al banc dels acusats després de prop de dues hores en què també va respondre les qüestions plantejades pel fiscal Alejandro Luzón, a qui va assenyalar que el sistema de les targetes era perfectament legal.

A les acaballes de la seva intervenció, el fiscal, que demana quatre anys i mig de presó per a Rato, va posar èmfasi en l'últim informe de remuneracions de Caja Madrid que mai va arribar a aprovar-se ni va anar a l'assemblea general, i li va preguntar que si les targetes "eren tan conegudes" per tots, com és que no figuraven en aquest document.

L'expresident de l'entitat, que va dir no conèixer aquest paper, va reiterar que la responsabilitat requeia en la secretaria general, que incorporava a més l'àrea de fiscalitat, encarregada d'inspeccionar "de manera repetida" aquestes despeses. "Mai, vaig donar cap instrucció sobre aquestes targetes a cap dels dos secretaris generals que vaig tenir [Enrique de la Torre i Ignacio de Navasqüés], ja que em va semblar que els seus informes eren exactes", va dir Rato.

En aquest sentit, el fiscal va criticar que s'empari en la responsabilitat de les persones que van preparar aquests documents i no en la del consell d'administració, que va haver de revisar el seu contingut abans de procedir a la seva aprovació.

Ahir també va ser el torn de l'exdirector general de Caja Madrid Ildefons Sánchez Barcoj, que va assegurar que tot el que feia referència a les targetes de l'entitat, també l'establiment de límits de despesa, era responsabilitat del president de la caixa, Miguel Blesa, i posteriorment, del de Bankia, Rodrigo Rato.

En la seva declaració com a investigat davant el tribunal que jutja l'ús irregular de targetes opaques de Caja Madrid, Barcoj va explicar que la primera targeta se li va lliurar el 1999, quan era president executiu Miguel Blesa, que li va dir que era part del seu salari, que es rebia a través d'una targeta de lliure disposició.

Així mateix, als membres del comitè de direcció "se'ls pagaria així", va assegurar, mitjançant un pressupost anual de què es podia disposar bé en dotze mensualitats idèntiques o bé de qualsevol altra forma, sempre sense superar el "límit operatiu". És a dir, que organitzar o distribuir la quantitat al llarg de l'any no implicava passar-se del pressupost anual que els assignava el president, que era qui establia els límits de despesa.

Sánchez Barcoj no va saber explicar per què uns consellers tenien uns límits superiors als altres, i va reiterar que aquesta decisió corresponia al president.

A Caja Madrid, va assenyalar, era la comissió executiva la que aprovava les targetes a proposta del president, i ja a Bankia, aquesta responsabilitat requeia "directament sobre el president Rato".