El PP prefereix obviar-ho. Uns altres, criticar els inconvenients. La realitat és que Espanya ha patit els últims anys una forta devaluació interna. La pèrdua de competitivitat, que destruïa ocupacions a una gran velocitat, ja no podia afrontar-se com abans, devaluant. Estem a l'euro, no hi ha pesseta i recuperar competitivitat exigia una devaluació interna, una mica més llarga, dura i amb menys precedents.
Quan Miguel Boyer al final del 1982 va devaluar la pesseta el 8 %, l'endemà tots els salaris, rendes i actius del país havien perdut davant el món el 8 % del seu valor. Però la rebaixa va ser instantània i igual per a tots. Un cop sec i uniforme que generava laments però que es digeria amb allò de «mal de molts?» i perquè no era una macabra novetat.
Una devaluació interna és més profunda i
dolorosa. Perquè un comitè d'empresa accepti disminuir salaris les coses han de pintar malament. I no hi ha professional, ni restaurant, que rebaixi tarifes si no tem perdre clientela. Ni ningú no ven un pis content abaixant el preu.
I això ha passat a Espanya. Amb patiment,
desordre, molta amargor social i bastant vot de protesta, però amb poca conflictivitat. No amb acceptació, sí amb protesta continguda i resignació cristiana?, o laica. I la medicina ha funcionat. Avui els productes espanyols són més competitius, l'economia torna a créixer i es crea ocupació. No amb els salaris d'abans, ja que hem devaluat.
Però aquest procés només ha estat possible perquè els vents exteriors -petroli barat,
tipus d'interès mínims i euro feble- han ajudat. L'IPC queia mentre els salaris s'ajustaven, el feia la cosa més digerible. La inflació ha estat mínima des del 2009 i negativa el 2014, el 2015 i el 2016. I com la caiguda en altres països ha estat menor, el diferencial d'inflació ha jugat al nostre favor i hem guanyat competitivitat. Però ara els vents
exteriors (petroli a l'alça) i la recuperació
del consum (lògica per la creació d'ocupació) canvien l'equació. Fa un any els preus baixaven i l'IPC era negatiu (-0,8 %). Però des del setembre tenim un IPC positiu. I preocupant el gener i el febrer, quan hem assolit el 3%.
El perill és aquí. Si la inflació es dispara,
també ho faran les reivindicacions salarials i el precari equilibri social pot naufragar. La conflictivitat -frenada per la por dels moments durs- puja quan la recuperació sembla consolidada. Felipe González ho va patir amb la vaga general del desembre del 1988. I si per evitar conflictes els salaris pugen
més que la productivitat, tornarem a perdre competitivitat.
Més preocupant fins i tot que la pujada
de l'IPC (ha saltat en un any del -0,8 % al 3 %) és que els preus a Espanya pugen ara amb rapidesa més alta que a la zona euro. El diferencial d'inflació, que era negatiu (o sigui, bo per a Espanya), ha passat a ser positiu i ha empitjorat 1,6 punts respecte a la mitjana de l'any passat. Si la inflació es descontrola pot trencar-se el precari equilibri social i podem
perdre la competitivitat recuperada. Alarma? Encara no, perquè la pujada de la inflació es deu a l'energia i als aliments frescos i no afecta encara la inflació subjacent, que està en l'1,1 %.
Però els salaris es barallen amb l'IPC, no amb la inflació subjacent. Sí, els experts creuen que l'IPC baixarà a partir del maig, però la repetició de febrer preocupa per si marca tendència. Els economistes de Funcas preveuen per a aquest any una inflació del 2,4 % que podria arribar -si el petroli puja més- al 2,7 %.
Encara no ha de sonar l'alarma, però sí
que hauria d'imperar la vigilància perquè Espanya és més procliu a aquest trastorn
que altres països.
