ANÀLISI

05.03.2017 | 00:37

El PP prefereix obviar-ho. Uns altres, criticar els inconvenients. La realitat és que Espanya ha patit els últims anys una forta devaluació interna. La pèrdua de competitivitat, que destruïa ocupacions a una gran velocitat, ja no podia afrontar-se com abans, devaluant. Estem a l'euro, no hi ha pesseta i recuperar competitivitat exigia una devaluació interna, una mica més llarga, dura i amb menys precedents.

Quan Miguel Boyer al final del 1982 va devaluar la pesseta el 8 %, l'endemà tots els salaris, rendes i actius del país havien perdut davant el món el 8 % del seu valor. Però la rebaixa va ser instantània i igual per a tots. Un cop sec i uniforme que generava laments però que es digeria amb allò de «mal de molts?» i perquè no era una macabra novetat.

Una devaluació interna és més profunda i

dolorosa. Perquè un comitè d'empresa accepti disminuir salaris les coses han de pintar malament. I no hi ha professional, ni restaurant, que rebaixi tarifes si no tem perdre clientela. Ni ningú no ven un pis content abaixant el preu.

I això ha passat a Espanya. Amb patiment,

desordre, molta amargor social i bastant vot de protesta, però amb poca conflictivitat. No amb acceptació, sí amb protesta continguda i resignació cristiana?, o laica. I la medicina ha funcionat. Avui els productes espanyols són més competitius, l'economia torna a créixer i es crea ocupació. No amb els salaris d'abans, ja que hem devaluat.

Però aquest procés només ha estat possible perquè els vents exteriors –petroli barat,

tipus d'interès mínims i euro feble– han ajudat. L'IPC queia mentre els salaris s'ajustaven, el feia la cosa més digerible. La inflació ha estat mínima des del 2009 i negativa el 2014, el 2015 i el 2016. I com la caiguda en altres països ha estat menor, el diferencial d'inflació ha jugat al nostre favor i hem guanyat competitivitat. Però ara els vents

exteriors (petroli a l'alça) i la recuperació

del consum (lògica per la creació d'ocupació) canvien l'equació. Fa un any els preus baixaven i l'IPC era negatiu (-0,8 %). Però des del setembre tenim un IPC positiu. I preocupant el gener i el febrer, quan hem assolit el 3%.

El perill és aquí. Si la inflació es dispara,

també ho faran les reivindicacions salarials i el precari equilibri social pot naufragar. La conflictivitat –frenada per la por dels moments durs– puja quan la recuperació sembla consolidada. Felipe González ho va patir amb la vaga general del desembre del 1988. I si per evitar conflictes els salaris pugen

més que la productivitat, tornarem a perdre competitivitat.

Més preocupant fins i tot que la pujada

de l'IPC (ha saltat en un any del -0,8 % al 3 %) és que els preus a Espanya pugen ara amb rapidesa més alta que a la zona euro. El diferencial d'inflació, que era negatiu (o sigui, bo per a Espanya), ha passat a ser positiu i ha empitjorat 1,6 punts respecte a la mitjana de l'any passat. Si la inflació es descontrola pot trencar-se el precari equilibri social i podem

perdre la competitivitat recuperada. Alarma? Encara no, perquè la pujada de la inflació es deu a l'energia i als aliments frescos i no afecta encara la inflació subjacent, que està en l'1,1 %.

Però els salaris es barallen amb l'IPC, no amb la inflació subjacent. Sí, els experts creuen que l'IPC baixarà a partir del maig, però la repetició de febrer preocupa per si marca tendència. Els economistes de Funcas preveuen per a aquest any una inflació del 2,4 % que podria arribar –si el petroli puja més– al 2,7 %.

Encara no ha de sonar l'alarma, però sí

que hauria d'imperar la vigilància perquè Espanya és més procliu a aquest trastorn

que altres països.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Calendari laboral i escolar 2017/2018

Calendari laboral 2017 a Catalunya

Calendari Laboral 2018 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2017/18

 

Enllaços recomanats: Premis cinema