La gran rebaixa fiscal del desembre i les mesures proteccionistes contra les importacions d'acer (25%) i alumini (10%) aprovades recentment als EUA suposen l'inici de l'agenda ultraofensiva de Donald Trump, l'estratègia d'estímuls massius i nacionalisme econòmic a causa de la qual posa nerviosos els mercats financers (com va evidenciar la convulsió viscuda entre el 2 i el 9 de febrer), crispa les relacions internacionals, amenaça de pertorbar el comerç global i l'ordre liberal, suposa un greu risc per al creixement global i indigna els països aliats.
La «guerra fiscal» del desembre (com la van definir al febrer economistes del Banc Central Europeu), la batalla verbal canviària del gener per afeblir el dòlar amb un propòsit avantatgista i les hostilitats comercials en marxa amb el rearmament aranzelari anunciat al febrer i aprovat fa uns quants dies formen part d'un mateix pla per «empobrir el veí», que només pot conduir a una espiral d'efectes perniciosos (també per al país causant) i a una escalada de represàlies que serà perjudicial per a tots. Els EUA ho van poder comprovar en el passat amb mesures anàlogues de presidents anteriors del Partit Republicà, retòric capdavanter del lliure comerç: Herbert Hoover el 1930, Ronald Reagan el 1984 i George W. Bush el 2002.
Efectes lesius
Amb independència dels efectes lesius que generen les mesures proteccionistes per als qui creuen sentir-s'hi protegits i de les conseqüències nocives que suposaran per al conjunt dels socis comercials a qui es pretén perjudicar amb l'equivocada pretensió del benefici propi, el pla massiu d'estímuls que Trump està començant a posar en pràctica genera un risc global perquè suposarà una allau innecessària d'estímuls sobre una economia (la més important del món, i per això amb repercussions planetàries) que ja acumula nou anys de creixement (des de la Segona Guerra Mundial les seves etapes d'avanç van durar de mitjana cinc anys) i que, amb una taxa d'atur del 4,1% (mínim en 17 anys), està en situació de plena ocupació.
Les polítiques macroeconòmiques activistes (siguin fiscals o monetàries) tenen per objectiu combatre les recessions després que s'hagin produït i, en cas de períodes de creixement com l'actual, prevenir-les reduint les fluctuacions del cicle econòmic per atenuar els períodes alcistes, eludir reescalfaments i bombolles, i suavitzar d'aquesta manera les cor-reccions inevitables quan s'esgoti la fase expansiva. Però la instrumentació que en pretén fer Trump persegueix just el contrari: no intenta temperar el cicle, sinó estendre'l, i, així, força encara més la fase alcista, en prologa els efectes (els EUA viuen una de les tres etapes més perllongades de creixement des de mitjan segle XIX) i intensifica la taxa d'avanç del PIB, que pretén dur del 2,3% de l'any passat al 4%, d'acord amb una promesa electoral.
La conseqüència d'aquesta política serà forçar desequilibris més grans, extremar l'esgotament del creixement potencial i engendrar les forces que desencadenin cor-reccions més virulentes quan l'acceleració esgoti el seu recorregut factible.Multiplicadors fiscals
La literatura econòmica sosté, a més, que els multiplicadors fiscals són menors quan l'economia creix amb vigor i ja està a prop o per sobre del seu producte potencial, i en aquest cas poden encoratjar no pas la prosperitat sinó la inflació, fet que conduirà a pèrdues de competitivitat externa i a unes condicions monetàries i financeres més restrictives.
Això ja està passant. Des de l'aprovació de la reforma fiscal de Trump a mitjan desembre, els rendiments que el mercat exigeix als bons del Tresor dels EUA a un termini de deu anys han augmentat el 21% (va passar del 2,394% a l'actual 2,892%) i els mercats estan descomptant un augment dels tipus oficials d'interès per la Reserva Federal major que les tres pujades de 0,25 punts que s'havien anunciat al desembre. La commoció que van viure les Borses i els mercats de bons al febrer i algunes recaigudes menors que es van produir després reflecteixen el temor a aquest escenari.
Amb un dèficit fiscal el 2017 del 3,5% del PIB (666.000 milions d'euros, el 13,6% més que el 2016), la rebaixa tributària del desembre afegirà 1,5 bilions de desajustament pressupostari en els 10 propers anys (la previsió és superar el bilió de dòlars de descobert en els comptes públics el 2019), que seran finançats amb un augment dels dèbits públics. El Tresor té programat duplicar aquest any les emissions de deute fins als 1,3 bilions de dòlars. La previsió és que l'endeutament sobirà arribi el 2019 al 109% del PIB del país, i tot això quan la Reserva Federal ha deixat d'actuar com el comprador massiu de títols que va començar el 2009 i a l'octubre va emprendre la lenta reducció dels elevats volums que atresora en el seu balanç. Per fer atractiu el deute als inversors, i que el mercat absorbeixi tant de paper, els rendiments dels bons tendiran a pujar, i més quan els inversors demanaran (ja ho estan fent) una remuneració més gran per protegir-se d'una expectativa inflacionària a l'alça a mitjà i a llarg termini.
Mesures inflacionàries
La rebaixa fiscal és una mesura inflacionària perquè allibera renda disponible per al consum, fa créixer els beneficis i dividends empresarials i l'alça de la Borsa genera un efecte riquesa. Els aranzels i les mesures proteccionistes també ho són perquè encareixen les importacions, eleven els preus de la producció nacional competidora pel dèficit d'oferta causat per la penalització a les entrades de productes estrangers, i l'alça es trasllada com a costos a través de la indústria transformadora als béns d'equip i també als de consum (cotxes, electrodomèstics, llaunes de cervesa, conserves alimentàries, paper d'alumini i altres productes que incorporin aquests components), i així incrementen el nivell general de preus.
La promesa de Trump de desmantellar la Llei Dodd-Frank, del 2010, per desregular el crèdit bancari; l'augment del sostre de despesa federal en 300.000 milions, els incentius per a la repatriació d'almenys dos bilions de dòlars de beneficis que les multinacionals nord-americanes tenen aparcats en altres països, el pla d'inversió publicoprivat en infraestructures per un import estimat en 1,3 bilions, el propòsit d'expulsió de mà d'obra immigrant quan la taxa d'atur està en nivells inferiors als previs a la crisi, l'abandonament i revisió de tractats comercials per desmantellar les cadenes globals de subministrament per promoure la tornada a territori nord-americà de fases productives de baix valor afegit desplaçades a països de menors costos i les batalles verbals i declaracions premeditades dirigides a depreciar el dòlar constitueixen tota una ofensiva d'impuls econòmic que es percep desmesurat en els estadis de maduresa i creixement en què ja es desenvolupa la fase expansiva nord-americana, i que pot derivar en un xoc inflacionari, si es té en compte que l'IPC dels EUA va culminar el 2017 en el 2,1%.
El llindar del dolor
Hi ha molts dubtes entre els economistes sobre on és situat actualment el tipus d'interès neutral, aquell que ni frena ni rellança l'economia i que és compatible amb la plena ocupació i una inflació controlada. També hi ha moltes incògnites sobre l'efecte de l'aposta inflacionària de Trump en un món que s'ha mogut en taxes de baixa inflació per causes estructurals globals fins i tot en condicions de plena ocupació. I també es debat sobre quin és el llindar de dolor (es conjectura entre el 3% i el 4,5%) en la pujada dels tipus dels bons a partir del qual taxes majors de rendiment pertorbin els mercats i generin inestabilitat.
Hi ha autors que opinen que el tipus d'interès neutral o d'equilibri està més alt del que es creu i que això exigirà als bancs centrals una pujada més gran dels tipus oficials d'interès del que s'està projectant. Sigui així o no, sembla factible que l'economia serà més sensible i vulnerable a una normalització de les taxes d'interès per l'hàbit adquirit de viure amb tipus en el 0%, i encara més perquè, amb un endeutament mundial rècord equivalent al 318% del PIB global, una acceleració en la normalització monetària i un enduriment de les condicions creditícies i la rendibilitat dels bons pot causar estralls.
Per això, una escalada proteccionista, en la qual el món incor-regués en una tempesta d'aranzels i barreres al comerç i en una escalada de represàlies recíproques, provocaria uns efectes profundament devastadors. El fre al comerç internacional sempre ha predit recessions. I una recessió profunda, en un escenari d'elevadíssim endeutament com el que ara suporta l'economia mundial, i amb els tipus pujant a causa d'una alça general de preus per les polítiques aranzelàries, constituiria un còctel altament explosiu i de molt difícil gestió. I encara més quan els dèficits públics dels governs, els tipus oficials en nivells mínims i els saturats balanços dels bancs centrals amb prou feines deixarien marge per contrarestar l'ensorrament econòmic amb el recurs a estímuls fiscals i monetaris. En aquest supòsit, amb prou feines quedaria una altra opció que aprofundir en les retallades, els sacrificis i l'austeritat, fet que alimentaria tots aquells impulsos que van portar Trump a la Casa Blanca amb la promesa de solucions fàcils que poden acabar sent el problema.
