P

er què dins d'un govern amb majoria absoluta, el de Moià, s'ha obert la porta a un possible executiu d'unitat amb l'oposició? Per què un batlle, Josep Montràs, amb més d'un quart de segle d'alcaldia a les espatlles, veu com una part dels seus mateixos regidors el contradiuen a l'hora d'aprovar projectes o s'alineen amb mocions de l'oposició? Per què un dels feus històrics de CiU al Bages està vivint un dels mandats més convulsos i amb un grau més elevat de debat i contestació ciutadana?

L'actual legislatura municipal de Moià ha esdevingut especialment rellevant per la crispació que s'ha generat, que ha desembocat en la crisi política actual. Motius? No es pot resumir en un de sol, sinó que és conseqüència d'una suma de factors, però sí que n'hi ha un de desencadenant: l'afectació directa a la butxaca del contribuent.

Durant més de la primera meitat de la legislatura l'oposició moianesa havia reiterat la denúncia pública de casos que argumentava i presentava com a clars exemples d'una deficient gestió econòmica que estava derivant en un dèficit preocupant i en un endeutament en progressiu creixement.

Fins i tot, a final del 2008 el mateix equip de govern acceptava implícitament que la hisenda municipal havia entrat en un carrer de difícil sortida quan va presentar i aprovar un pla de sanejament econòmic. En aquell moment, es reconeixia un dèficit de més de 7 milions d'euros i un deute (operacions de crèdit en curs) de 8,4 milions. Tot i això els retrets a la gestió continuaven limitats a l'estricte debat polític.

L'estocada de l'IBI

En quin moment la crítica va sortir de la la sala de plens per passar al carrer? Quan la ciutadania va descobrir de primera mà que el pla de sanejament d'un Ajuntament té una afectació directa en l'economia familiar. Forçat a prendre mesures dràstiques per intentar reequilibrar les seves finances, l'Ajuntament de Moià va aprovar per al 2009 l'aplicació del coeficient més alt que li és permès per al càlcul del rebut de la contribució -del 0,80% del 2008 es va passar a l'1,10%-, augment que se sumava a la puja progressiva dels valors cadastrals, revisats dos anys abans. A final d'abril del 2009 la pujada es feia clarament visible a ulls dels veïns en el nou rebut que arribava a les llars.

La plataforma, a escena

Tocada la butxaca, es va començar a activar un corrent ciutadà indignat amb un IBI (impost de béns immobles) que en casos extrems va arribar a duplicar el cost del rebut d'un any per l'altre. El corrent, primer espontani, va desembocar en la constitució de la plataforma Moià diu prou!, que ha mantingut una intensa activitat reivindicativa en el seu primer any de vida. La irrupció de la plataforma ha suposat un punt d'inflexió en la vida política i social de Moià. No és el mateix que la crítica política quedi tancada dins la sala de plens, davant una públic escàs, o que es traslladi visiblement al carrer en forma de pancartes, recollides de firmes o cassolades a les portes de l'ajuntament. De la irascibilitat que havia generat l'estocada del nou IBI, que en un primer moment va centrar la crítica del col.lectiu ciutadà, es va passar a un escenari amb més fons, en què la plataforma ha dirigit els seus míssils dialèctics al que considera que és l'origen del mals: la gestió econòmica realitzada durant les darreres legislatures.

Les denúncies de l'oposició han trobat en el malestar del carrer un altaveu que ha multiplicat la força dels missatges i que ha augmentat progressivament la pressió sobre els regidors de l'equip de govern. En el darrer any s'han succeït els esdeveniments que evidencien que el panorama dibuixat des de la irrupció de la plataforma ha generat molta inquietud política. En un ple de final de maig del 2009, l'abstenció d'una regidora de CiU, Iolanda Burdó, feia prosperar una moció de l'oposició que plantejava mesures per reconduir la situació financera. En aquelles mateixes dates, i en menys d'un mes de diferència, Montràs va veure també com li plegaven dos dels seus regidors, un dels quals el d'Hisenda, Àngel Cabeza, que en el seu comiat reconeixia que la situació econòmica de Moià passava per un moment "crític". Per fer un dels relleus, CiU va haver de recórrer a qui ocupava el tercer lloc de suplent de les llistes municipals.

Les discrepàncies dins de l'equip de govern han anat fent-se públiques en diferents moments i van tenir un dels moments culminants en un ple del 25 de març passat, quan els 4 regidors de CiU que ara fa un mes van obrir la porta de la negociació d'un govern d'unitat van presentar una moció -prèviament consensuada amb l'oposició- en què es demanava l'aprovació d'un canvi de projecte que contradeia el que el mateix executiu de Montràs havia aprovat pocs mesos abans. Amb aquella moció el ple de Moià va donar llum verd a destinar l'antiga fàbrica Comadran a sala polivalent, i no al museu de l'ós, que era l'aposta de l'alcalde.

A més a més, a la pressió de la plataforma i de l'oposició s'hi ha afegit la del Tribunal de Comptes, que va iniciar diligències el febrer per investigar els números de Moià, i va traslladar al ministeri fiscal la denúncia presentada pel grup MAP-ERC sobre presumptes irregularitats als exercicis 2006, 2007 i 2008, tant de l'Ajuntament com de la societat municipal Moià Futur.

La delicada situació econòmica del consistori també ha tingut altres derivades, que han afectat directament projectes en curs. La més clara, la construcció del nou ambulatori, vinculat a un pàrquing soterrat, les obres del qual tot just s'acaben de reprendre després d'estar un any i mig aturades. La proposta d'un govern d'unitat es manté damunt la taula. I la continuïtat de Montràs a l'alcaldia, en el debat.