A Sallent continuarà havent-hi el mercat ambulant dels diumenges, però el centenari dels dissabtes a la plaça de la Pau ja és història si no és que algun marxant s'anima a tornar-hi a vendre. Ahir es va acomiadar l'últim paradista que encara hi quedava, Josep Guàrdia Oliva. Té 47 anys, i és de la tercera generació d'un negoci familiar que havia engegat el seu avi Emili als volts del 1920. «Trobaré a faltar la parada, i el que més enyoraré és el tracte amb els clients», explicava amb ulls plorosos, «però em vaig fent gran», i ha optat per dedicar-se més de ple a la Junta de la Sèquia, on treballa des de fa uns mesos compaginant-ho amb la seva feina de sempre, la de pagès.
Josep Guàrdia viu a la Casa Nova, en ple polígon dels Dolors, al carrer Sallent de Manresa. El seu besavi en va comprar el ter-reny a final del segle XIX per cultivar-lo «aprofitant l'aigua abundant», però va ser l'avi Emili qui va decidir construir-hi la casa (cap al canvi de segle) i marxar de Castellgalí per anar a viure a Manresa. I en aquesta finca és on fins ara han viscut la resta de generacions dels Guàrdia; l'Emili, el seu fill Martí, i el seu nét Josep, que ara hi viu amb els fills. Hi havien cultivat ter-res i horts «fins que ens les van expropiar» per fer el polígon, i ara Josep Guàrdia conrea unes 30 hectàrees (pròpies i arrendades) entre Viladordis i el Poal.
Aquells i aquests terrenys han servit de matèria primera per a la parada del mercat dels dissabtes a Sallent. La va estrenar l'avi Emili cap al 1920, i ho va fer a Sallent «perquè a Manresa hi havia molta més competència». A més, «a Manresa, l'hortalissa es collia uns quinze dies abans que a Sallent, i això, que avui és intranscendent, en aquella època era una bona oportunitat per vendre».
Vides de pagès
Primer l'avi, després el pare, i ara el Josep han viscut fent de pagesos: del cultiu del secà, «que des que no tenim bestiar venc a la cooperativa», i de l'horta, que durant un segle i fins ahir venien al mercat dels dissabtes de Sallent (i durant un temps en una botiga a Manresa); des de l'avi, «que hi anava amb carro i trigava 3 hores i mitja a anar i 3 i mitja més a tornar», fins al pare, «que hi va començar a anar amb tractor i després amb furgoneta com jo». Ho explica Josep Guàrdia, que va créixer en aquella parada; «des que tenia 7 o 8 anys molts dissabtes ja hi acompanyava el pare», i cap als 35, quan el pare es va jubilar, «me la vaig quedar».
Tret d'un període durant la guerra civil en què s'hi va deixar d'anar «per por del meu avi que li prenguessin tot, que jo recordi no hem fallat mai, potser algun dissabte de molta neu o algun any que Nadal i Sant Esteve s'escaiguessin en divendres i dissabte», explica Josep Guàrdia.
Han estat un centenar d'anys de fidelitat absoluta que quedaran per a la història de la família. En Josep continuarà fent de pagès; «mentre camini, no ho deixaré, perquè és la meva vida», però tenia clar que ja no podia combinar la feina de la parada amb la de la Sèquia, i per això continuarà cultivant les terres de secà, però mantindrà l'horta només per al consum propi. «No ho faig per guanyar més, sinó per viure més tranquil». I és que a la parada hi venia setmanalment entre 800 i 1.000 quilos de gènere, pràcticament tot de collita pròpia, «i això implica una dedicació exclusiva».
Més enllà de la pesseta a l'euro
En el seu cas, «ha estat un bon negoci, però molt esclau», explica Guàrdia, i lamenta l'amenaça creixent de les grans superfícies per als venedors dels mercats. Diu que, en part, això explica la crisi a la plaça de la Pau, «que anys enrere era ben plena» i ara ja en feia 7 o 8 que la seva era l'única parada. Però aquest no ha estat l'únic canvi. «Recordo que amb el pare paràvem bàsicament a terra, sobre un plàstic, i no es comptava per mitjà de quilos i grams sinó amb roves i unces; o les balances, que eren romanes i ara són electròniques. Però, sobretot, recordo el canvi de la pesseta a l'euro, que va ser un xou, amb dos calaixos», relata.
De vivències al mercat i amb els clients, en té moltes. «Ens trobarem molt a faltar, però la vida continua, i alguns ja em demanen el telèfon perquè els continuï oferint productes de l'hort», explica Guàrdia, que té molt clar que «a Sallent hi seguiré pujant», entre altres coses, «perquè el cafè dels dissabtes a les 8 del matí és sagrat!».
