Ferran Aixalà ja fa temps que s'entrena per superar el repte que s'ha posat ell mateix: recórrer els 112 km que van d'Olot a Platja d'Aro. Un objectiu amb un propòsit social, fer visible la trista situació que viuen actualment els gossos llebrers. Aquest veí de Sant Vicenç, voluntari de l'associació Galgos 112, durà a terme la iniciativa, juntament amb un altre company de Barcelona, el 21 d'octubre. Aixalà, corredor per afició, pertany a una entitat que s'encarrega de rescatar llebrers i podencs abandonats i maltractats. Associació que sobreviu únicament mitjançant donacions de particulars. Per aquest motiu, «els integrants sempre estem pensant projectes que ajudin a la subvenció i a la visibilització de l'entitat, i aquest n'és un», apunta Aixalà. Ell ha estat el promotor de la iniciativa.

En aquest projecte, les persones que ho desitgin poden apadrinar quilòmetres (cada quilòmetre equival a 3 euros) i, d'aquesta forma, «entren en un sorteig en el qual poden obtenir diferents productes», explica el corredor. Una altra opció és la participació directa en la cursa i, de fet, els promotors ja han rebut peticions de persones interessades. El proper 21 d'octubre els corredors sortiran a les 6 del matí d'Olot i calculen arribar al cap de 14 hores a Platja d'Aro. «El meu company i jo mai no hem corregut tants quilòmetres i, per tant, hi ha molta feina al darrere», assegura l'impulsor. Explica que li agrada fer esport amb els seus gossos i que sempre se'ls endú a tot arreu. Però el repte de córrer 112 quilòmetres l'afrontarà sense ells, tot i que assenyala que potser l'últim tram el faran plegats per arribar junts a meta.

L'afecte que Ferran Aixalà sent pels llebrers va aflorar quan va adoptar el primer gos d'aquesta raça: el Dalí. «A la protectora em van dir que era un gos que estava molt malalt i ningú no el volia adoptar», explica. A través del Dalí, es va despertar la seva curiositat per la història que arrosseguen aquests animals. Aixalà explica que la problemàtica prové d'utilitzar el llebrer com a animal de caça. «En algunes zones del sud d'Espanya, s'usa el llebrer per caçar», remarca. Els caçadors, afegeix aquest santvicentí, tenen gossos d'aquesta raça per capturar preses, «ja que la rapidesa és una de les seves grans particularitats». Cada any, quan s'acaba la temporada, molts dels caçadors es queden els més ràpids i abandonen els que ja s'han fet vells o tenen alguna lesió.

Aixalà fa referència a un documental, Febrero, el miedo de los galgos, de la catalana Irene Blánquez, que retrata la dramàtica situació que viuen aquests gossos en ser abandonats. El film mostra com alguns estan esquelètics, desnodrits i amb ferides quan se'ls troba. Ferran Aixalà té un altre gos llebrer (Shaggy) i explica que aquest va viure amb un propietari que en va abandonar una cinquantena en un solar, sense menjar ni aigua. El voluntari de Galgos 112, juntament amb d'altres, va entrar en aquell espai per rescatar-los. «Vam veure que s'havien estat menjant els uns als altres».

Arran d'aquesta dramàtica situació, l'any 2008 es va fundar Galgos112, amb la finalitat de protegir i respectar els llebrers i els podencs. Es tracta d'una associació amb la seu central a Sant Feliu de Guíxols però que té una delegació a la Catalunya Central i a altres zones del territori català i espanyol.

Galgos 112 assumeix tot el cost que comporta el rescat d'un gos. «El transport, les anàlisis, els controls veterinaris són despeses que assumim, sumant-hi la cura de les fractures que presenten els llebrers quan els rescatem», explica Aixalà.

A més a més, l'associació no disposa de cap mena de subvenció. No obstant això, la implicació dels voluntaris fa que funcioni i que, a més, puguin emprendre altres projectes, com per exemple l'educació amb llebrers a les escoles. «Deixem que els gossos voltin per la classe i conscienciem els menors sobre la situació que viuen», explica Aixalà.

L'entitat també s'encarrega de gestionar les adopcions d'aquests gossos . Aquest corredor remarca que són molt selectius a l'hora de triar les noves famílies dels gossos. «Volem que siguin feliços i que els seus responsables puguin estar per ells».

Per a Aixalà, la convivència amb els tres gossos que té a casa (dos llebrers i un podenc) li ha fet canviar la manera de veure el món. «Tenir gossos et fa viure una vida més lligada a la naturalesa», comenta mentre es mira amb els ulls il·lusionants el Dalí.

Explica que durant els primers dies, després d'adoptar-lo, «el Dalí tenia por de tot. Por dels arbres, del vent, de la gent del carrer o dels petards». Però, a poc a poc, el gos va començar a agafar confiança. «Vaig lligar la corretja en un arbre i el vaig anar tibant lentament cap a mi, fins que va perdre la por de l'arbre», explica. De fet, la majoria de llebrers tenen molts traumes per culpa dels maltractaments rebuts.