Treure les capes de pols que s'acumulen sobre la figura de Néstor Almendros, un dels millors directors de fotografia de tota la història del cinema. Aquesta va ser la tasca que van fer dimarts a l'Espai la Plana de l'Om de Manresa Jaume Peracaula, Goya a la millor fotografia per El color de las nubes (1997) de Mario Camus, i Tomàs Pladevall, Premi Sant Jordi de Cinematografia (1999). Ningú millor que ells dos, que el van conèixer de prop, per projectar llum i color sobre la història d'Almendros i per recordar la petjada que va deixar en el cinema contemporani. L'activitat l'organitzaven Cineclub Manresa i l'Ajuntament de Calders en el 25è aniversari de la seva mort.

Almendros va participar en més de cinquanta pel·lícules i curtmetratges. Amb el film Días del cielo, de Terrence Malick (1978), es va convertir en el primer català a guanyar un Oscar. També va estar nominat a aquests premis per Kramer contra Kramer (1979), El lago azul (1980) i La decisión de Sophie (1982). Déu n'hi do. Es diu de pressa, com també va ser ràpid l'oblit de la seva obra per part de la societat.

«A Madrid no el coneix ningú. Es va fer un llibre sobre directors de fotografia espanyols i no apareix. És increïble que una persona que guanyi un Oscar no surti. És el director més internacional que ha tingut el país», va destacar amb un to indignat Pladevall. En la mateixa línia, Peracaula va recriminar que ni Televisió de Catalunya ni la Filmoteca li hagin fet cap homenatge. «TV3 li hauria d'haver fet algun reconeixement. Va néixer i va estudiar a Barcelona, fins que després se'n va anar a Cuba. Però sempre es va interessar i preocupar per Catalunya i per aprendre bé el català». Però ningú és profeta a la seva terra.

El cineasta va ser un referent de la nouvelle vague francesa, on va destacar pel naturalisme que imprimia en les unitats visuals. «Buscava la llum natural i que tot fos tan simple com fos possible. Les il·luminacions eren molt més esteticistes i elaborades, era la combinació de la perfecció de la senzillesa amb un treball meticulós», va definir Pladevall.

Segons Peracaula, aquesta mirada va provocar que, al principi, li costés encaixar en la gran indústria cinematogràfica americana. «Als Estats Units hi havia vint persones treballant en il·luminació. Almendros estava acostumat a treballar amb un sol focus, i tenien por que es quedessin sense feina; allà, el desplegament dels recursos era enorme». Com a exemple d'aquesta potència americana, va explicar una anècdota que va presenciar en un rodatge on treballava Almendros. «Era ple hivern, hi havia un arbre sense fulles i es van dedicar a col·locar-les artificialment una per una. A Espanya era impensable. Per això no va voler treballar aquí; no per diners, sinó perquè deia que a Espanya es preparaven les pel·lícules molt de pressa».