Mentre el públic ocupava les seves localitats a la Sala Gran del Kursaal, des de les primeres files, si es parava bé l'orella, es podia escoltar un guirigall de veus menudes que provenien de darrere el teló. Eren petits cantaires arribats de diferents escoles de música de la Catalunya Central que afinaven la veu i feien els últims assajos abans de començar l'onzena edició del Cantaxics de l'Associació Catalana d'Escoles de Música (ACEM), que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari.

Teló amunt i un oh! unànime del públic. Desenes de pantalles de mòbil enceses per captar el moment. A l'escenari, centenars de nens i nenes d'entre 3 i 8 anys. Tothom intentant localitzar el seu fill, nét, nebot o germà. En aquesta edició han estat 940 cantaires, un centenar més que en l'edició passada, de 23 centres musicals, que ahir van protagonitzar la cantata La fada de Dringuen Dingue. Ho van fer repartits en tres sessions i amb el cartell d'entrades esgotades. I mentre els cantaires entonaven la primera cançó, de fons es podia veure la imatge del poble on deien que tothom ballava, fins i tot les cases. A un costat de l'escenari, alumnes de l'Escola de Música de Berga feien l'acompanyament musical. Ahir va ser el primer cop que els músics de la cantata eren alumnes i no professors, tot un repte que els joves van superar amb bona nota. Sota la batuta de Xavi Llobet, al capdavant de la direcció musical, cantaires i músics van interpretar set cançons amb música de balls.

La fada de Dringuen Dingue, amb text de Manel Justícia, que també n'era el narrador, i música de Ricard Gimeno, explica la història d'un poble on els seus habitants ballaven des que sortia el sol. Bé, tots menys la fada Bonafada, interpretada per Núria Hontecillas. Duia un vestit blau i unes sabates vermelles que li havien regalat de petita i que deia que no es trauria mai. Estava tan contenta que no parava de ballar, fins que va trobar el bruixot Malcaradot, que li va etzibar que, tot i que era molt màgica, no sabia ballar. A partir d'aquell moment va deixar de fer-ho. D'altra banda, una nit d'estiu una nena anomenada Candela (Cèlia Roca) surt al balcó perquè no pot dormir i comença a ballar una rumba amb la Lluna. I a partir d'aleshores, ho fa cada nit. La fada està cansada amb els balls dels dringuendinguetans i els fa un encanteri per fer-los marxar les ganes de ballar.

En aquest moment la Bonafada baixa de l'escenari i es passeja pel passadís central amb la seva vareta màgica, com si llancés l'encanteri a tothom, «així quan demà al matí es llevin ningú tindrà ganes de ballar». Però la fada s'oblida de la Candela. I serà ella qui aconseguirà que a la fada li torni a agradar ballar. Primer li traurà les sabatetes i ho farà amb l'ajuda dels professors de les escoles, que faran una cadena humana i estiraran ben fort fins a treure les sabates a la fada. I així la normalitat torna a Dringuen Dingue i és l'hora de celebrar-ho.

Darrere de l'escenari, tot un seguit de banderoles que els mateixos cantaires havien pintat decoren l'espai. Festa final, obsequi d'un exemplar del llibre a cada escola participant i bis amb la participació del públic, que es va posar dret per acompanyar els cantaires.