El paper dels economistes després de 10 anys de crisi impredictible ha quedat molt tocat. S'ha posat en evidència les febleses de la ciència social, o si més no la feblesa d'alguns dels seus experts. Les ciències, especialment les socials, acaben tenint una influència molt forta de la cor-relació ideològica i de la piràmide de poder en cada moment. Per això, quan hi ha vaques grasses tot el vent bufa a favor, però quan hi ha vaques magres cauen llamps sobre els falsos profetes del benestar o els exagerats profetes de l'apocalipsi. De tot això es parla en el número monogràfic d'Eines, la revista teòrica de la Fundació Irla presentada aquesta setmana a Barcelona. Aquest número es dedica a reflexionar sobre l'ofici dels/ les economistes. És un exercici sa que no totes les branques acadèmiques són capaces de fer. També és cert que l'autobombo realitzat tant de temps per mediàtics representants de la professió en l'època de la guer-ra freda, on tot era previsible, i en la post-guerra de l'abundància, on tot semblava possible, ha tingut una dura penitència amb la crisi. Crisi que no només ha estat poc prevista, sinó que està encara dubtosament interpretada i encara menys amb seguretat sobre les perspectives de la seva evolució.

En aquest número l'economista Joan Tugores ens acompanya en un viatge des dels orígens de la disciplina acadèmica. Els professors Maria Cubel i Santiago Sánchez-Pagès fan una valoració del període on la disciplina ha entrat en crisi profunda. Lina Gálvez Muñoz se centra en mostrar com les crisis econòmiques alteren els processos de creació de desigualtats amb tres pautes: intensificació del treball de les dones; recuperació més tardana de l'ocupació femenina al costat de la seva precarització; i retrocessos institucionals en la lluita contra les desigualtats de gènere.

Miren Etxezarreta analitza fins a quin punt l'escola marxista de pensament econòmic ens continua donant les claus del que passa. I detecta que en una bona part de la diagnosi ja Marx, més que Lenin, encertava en els mecanismes d'acumulació de capital. No queda tan clar, en canvi, que Marx i alguns seguidors seus l'hagin encertat en la prospectiva sobre l'evolució de la lluita de classes o l'empobriment secular de la població treballadora. Està bé, doncs, que algú amb arrels marxistes deixi clar que mai una disciplina científica pot ser una Bíblia. I aboni una mena de marxisme pragmàtic, mètode crític d'interpretar la realitat. No mètode acrític de pretendre que la realitat s'adapti al dogma.

Finalment, el debat entre Cesc Iglesias i Lurdes Benería ens dóna diversos moments d'espurnes crítiques. El context cultural i institucional de la societat és determinant en els resultats econòmics oposats que, a partir d'unes condicions macroeconòmiques similars, unes societats siguin capaces de reeixir i millorar tant en termes quantitatius com qualitatius; i d'altres empitjoren en els dos termes, o com a màxim milloren el quantitatiu però a costa que una majoria perdi posicions en el qualitatiu. I sempre tinc al cap els països nòrdics, on no són les receptes més liberals o més socialdemòcrates dels governs de torn que explicarien el seu èxit global, fins i tot ara, en plena crisi global, sinó que és la seguretat jurídica de les institucions, la seva eficiència, la cultura majoritària de servei al ciutadà, l'alt nivell de civisme i identificació de la ciutadania amb la seva administració, l'elevat grau de patriotisme cívic, lluny del hooliganisme i el xovinisme tan propi dels estats bonapartistes jacobins i, en definitiva, estructuralment fallits del sud d'Europa. Necessitem que les noves lleves d'economistes, un cop feta la cura d'humilitat, surtin plorats de casa i ens donin les claus d'un món tan canviant que ens causa vertigen.