Krzysztof Charamsa tenia davant seu una vuitantena de persones però, per la manera com les mirava mentre parlava, va semblar que conversés amb cadascuna d'elles d'una en una. Aquest teòleg expulsat per l'Església després de confessar que és gai, va explicar, ahir al vespre, les interioritats de la seva revolució personal.
Charamsa va cloure el curs del cicle Pessics de Vida, organitzat per la demarcació a la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes. La conversa amb ell la va conduir el periodista Eduard Font -Francesc Serrat, que ho havia de fer, es va excusar per raons personals.
De verb fàcil, apassionat i amb molt sentit de l'humor, el personatge que van escoltar durant mes d'hora i mitja la vuitantena de persones que van assistir a l'acte va comentar que la seva expulsió va ser tan fulminant que no ha pogut tornar a la residència d'avis on anava per acomiadar-se, ni tampoc recuperar els seus llibres.
«Tornar al Vaticà? És clar, amb la meva parella», va respondre a la primera pregunta de Font. A partir d'aquí, va anar tibant el fil de la seva història, marcada per l'autonegació i l'autoodi. Sortir de l'armari ( coming out s'hi va referir ell tota l'estona) va assegurar que va ser una alliberació, un moment gairebé místic. En acabar, l'emoció amb què es va expressar tota l'estona el devia deixar exhaust.
El teòleg polonès va parlar de la seva mare, de com va acceptar la seva homosexualitat sense condicions, malgrat formar part d'una societat, la polonesa, ultraconservadora, homòfoba i misògina, on els mossens tenen com a missió fomentar el rebuig pels diferents.
El bisbe de Solsona
Va parlar del bisbe de Solsona, de qui va dir haver celebrat la valentia per defensar el dret d'autodeterminació i que l'ha decebut amb les darreres declaracions, si bé, va insistir, tot el que ha dit són cites de la doctrina catòlica.
Va afirmar que «l'Església viu un moment de vegetació», de no enfrontar-se amb la realitat, i que li manca coratge per pensar i és incapaç de començar cap diàleg que representi sortir de la seva bombolla, en què tot està fet a mida per quadrar amb les seves tesis. Ell, va admetre, també es va tapar les orelles durant molts anys. «M'odiava i, per odiar-me menys, no hi pensava». El detonant va ser el seu treball com a oficial a la Congregació de la doctrina de la fe -considerada la Inquisició del segle XX-, els primers anys sota la supervisió del cardenal i després Papa Joseph Ratzinger, a qui va definir com un home humil i interessant; un pensador. Fent aquesta feina, li va arribar un document a l'escriptori que deia que un homosexual no pot ser professor, ni monitor, ni salvavides; que els catòlics no han de llogar un pis a un gai, i que aquests no poden ser mossens. Tot i estimar la seva vocació, es va adonar que no volia continuar vivint d'esquena als seus sentiments.
Entre les moltes frases que va dir Charamsa, que va acabar signant exemplars del seu llibre i fent-se fotos amb els presents, n'hi ha una d'especialment eloqüent respecte al que ha viscut. «Jo sóc», va afirmar orgullós en un moment donat.
