Si el joanenc César Olmedo, fisioterapeuta de la selecció espanyola masculina de waterpolo, debuta en uns Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, per al seu col·lega de professió, el manresà Òscar Muncunill, aquesta és la seva segona presència en la gran cita esportiva universal. Va ser en els Jocs del 2004 a Atenes, i ja des del 2002 formava part de l'equip d'assistència de les seleccions espanyoles, fins al 2014 sempre amb els conjunts masculins.

Muncunill ha estat vinculat des de ben jove al waterpolo, ja que en va ser jugador durant força anys al Club Natació Manresa i després dels seus estudis de fisioteràpia hi ha mantingut aquest estret lligam, ara des de fora de la piscina. Treballa al CIMETIR, el Centre de Medicina Esportiva de la Clínica Sant Josep (Fundació Althaia), un punt de referència en l'àmbit català pel que fa a les recuperacions de lesions.

La selecció espanyola femenina, subcampiona a Londres el 2012 i campiona del món a Barcelona el 2013, va arribar a Rio dimecres de la setmana passada i no va debutar fins aquest dimarts passat, que van perdre per un contundent 4-11 amb Estats Units, vigents campiones olímpiques i mundials. Muncunill comenta que "vam tardar a començar a jugar, però els dos o tres primers dies són per posar-te a lloc, saber on estàs. També vam estar en la inauguració i, a partir d'aleshores, ja hem preparat a fons tot el que és la competició, hem sortit del núvol que suposa aterrar en el que són uns Jocs Olímpics, amb tota la seva dimensió".

Comparant la seva estada a Atenes fa dotze anys, aleshores en la selecció masculina que encara entrenava Joan Jané, Muncunill apunta que "una olimpíada és un gran esdeveniment se celebri on se celebri. La vila dels atletes és diferent, aleshores s'escampava en horitzontal i aquesta de Rio creix en vertical, són grans edificis, però tot està molt ben situat, no ens falta res. Com ja s'ha dit, el més pesat són els desplaçaments a les piscines que ens han assignat per anar a entrenar, és una dinàmica especial a la que t'has d'adaptar".

Òscar Muncunill va començar a col·laborar amb la selecció femenina després del mundial del 2013 a Barcelona i va compartir amb l'equip de Miki Oca l'or europeu aconseguit un any després a Hongria i va ser també al mundial de Kazan del 2015, on Espanya va ser setena. Aquest 2016 es va assolir la quarta plaça a l'europeu de Belgrad i es va haver de recórrer al preolímpic d'Holanda on es va aconseguir la plaça per assistir a Rio.

Muncunill s'ha adaptat bé al treball amb les jugadores: "venia del grup de la selecció masculina i puc dir que amb els dos m'he trobat molt còmode treballant amb ells, sempre m'he sentit molt bé, només en puc parlar de forma positiva". Pel que fa a les lesions i els cops que reben els i les waterpolistes "són els mateixos, molt similars, el que passa és que, lògicament, els impactes en les dones són menys contundents".

La baixa de la veterana Jennifer Pareja, la jugadora que portava més temps a la selecció, descartada pel seleccionador Miki Oca, va posar un punt de polèmica abans dels Jocs. Preguntat pel tema, Muncunill diu que "son decisions tècniques, en els quals jo no hi entro, ni haig de fer-ho". En les mans de Maica Garcia, Anni Espar, Pili Peña, Roser Tarragó i companyia hi ha la possibilitat de tornar a fer història en una gran competició. Passi el que passi en la primera fase ja tenen assegurada la presència en els quarts de final on els partits ja sí que seran a tot o res.