E
l Govern de la Generalitat, a proposta del departament de Cultura del conseller Tresserras, ha aprovat aquesta setmana el Projecte de Llei del Cinema de Catalunya. Una norma que estableix un conjunt de mesures per enfortir la indústria cinematogràfica catalana i garantir la llibertat artística i de creació i la diversitat cultural i lingüística.
Es tracta d'una de les propostes que des d'ERC portàvem al nostre programa electoral, i que amb aquesta llei acomplirem. Així, a part de tot un seguit de mesures de caire industrial, com la creació de diversos fons de foment, o cultural, com l'impuls de les versions originals subtitulades -respectant així la integritat de l'obra artística-, el departament de Cultura ha decidit actuar amb valentia per afrontar el problema de la diversitat lingüística al cinema.
I és que, avui en dia, el mercat cinematogràfic a Catalunya no garanteix de manera efectiva el dret dels ciutadans de Catalunya a escollir veure cinema en llengua catalana. L'any 2009, el 97,1% de les pel·lícules que van exhibir-se a Catalunya eren doblades o subtitulades en castellà, mentre que només el 2,9% van ser doblades o subtitulades al català. És a dir, el català era l'excepció.
Aquesta realitat no correspon amb l'opinió majoritària de la ciutadania. El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura evidencia que el 82,4% dels catalans està d'acord o molt d'acord que les pel·lícules estiguin disponibles en les dues llengües oficials de Catalunya. Així, amb l'objectiu de garantir la diversitat lingüística, el projecte de llei preveu que, quan s'estreni un llargmetratge cinematogràfic a Catalunya, doblat o subtitulat, les empreses distribuïdores hauran de distribuir el 50% de totes les còpies en versió en llengua catalana i hauran de respectar aquest equilibri lingüístic en la publicitat que se'n faci. Serà, lògicament, un procés gradual: la llei preveu una implantació progressiva, de manera que en un màxim de cinc anys ha d'aplicar-se plenament l'obligació de distribuir el 50% de les còpies en català.
En la difícil tasca de la normalització lingüística el cinema sempre ha estat una assignatura pendent. Una normalització lingüística que sí que ha arribat a molts altres àmbits com la música, la lectura, els mitjans de comunicació... i que ningú no discuteix. Llavors, per què el cinema ha de ser diferent? No es tracta d'una imposició, com afirmen aquells que veuen en el català un problema, sinó simplement de garantir l'oferta i la llibertat d'elecció de la ciutadania. Benvingut sigui el dret a decidir al cinema.
