P
ortugal ha demanat el rescat a la Unió Europea perquè ni els seus propis bancs ja no deixaven diners al govern, de tan gros com és el forat. S'entén que el govern espanyol no vulgui acabar igual, i per això mostra tolerància zero amb els dèficits públics i fa el sord amb les demandes de la Generalitat, abocada a retallar d'una manera que sembla que només ho faci als hospitals. Artur Mas ha commemorat els primers cent dies de govern demanant sacrificis i exigint a Madrid; li estan fent més cas en la primera cosa (per força) que en la segona. I també els ha commemorat reduint dràsticament l'impost de successions. A les crítiques, els seus defensors responen que els diners perduts són molts menys dels que ens deu Zapatero pel fons de cooperació.
La retallada d'un impost que només pagaven les herències superiors al milió d'euros es justifica per evitar que aquestes fortunes es domiciliïn i tributin en altres autonomies. La competència iguala impostos per baix -però no per als treballadors amb retenció a la nòmina. Wall Street i a la City de Londres han augmentat els sous i les primes als gestors de la banca fallida, després de rescatar-la amb diners públics, i també ho defensen amb l'argument d'evitar que marxin els millors. El mercat proporciona arguments per a tot. Però per molt que s'argumenti, no fa gaire bon efecte que la majoria vegi com es redueixen els seus ingressos mentre els d'una minoria no paren de créixer. D'aquesta crisi en sortirem amb les diferències accentuades, i això és bastant empipador. És un tipus de sacrificis difícil de pair, i no és estrany que augmenti la desafecció cap als polítics que els recepten i els presenten com a inevitables.
Què se n'ha fet de la vella moral que demanava als poderosos més exemple i més sacrifici que ningú quan anaven mal dades? En temps de crisi els rics havien de compartir el que tenien amb els pobres, segons gairebé totes les religions i ideologies. El tema de l'impost de successions anava per aquí. Però la religió del diner s'ho mira d'una altra manera, i és la que ha triomfat a Occident. No escolto el clam indignat dels pastors catòlics; si en parlen, ho fan fluixet. També la vella socialdemocràcia està com paralitzada, perquè no té discurs alternatiu després d'haver assumit el sistema amb totes les contradiccions.
L'estat d'indignació que creix s'alimenta de la distància entre les pensions minvants dels treballadors i la riquesa creixent dels financers, però és una indignació sense una traducció política clara. De moment.
