A
petició d'alguns lectors, i tenint en compte que no seria just utilitzar aquest espai per fer campanya electoral, opto per dedicar un segon article als bars de Manresa que ja no existeixen.
El Caravel.la, al carrer de Talamanca, d'on el Pere podia fer fora sense contemplacions un client si creia que duia la malastrugança causant d'un mal partit del Barça. El Farràs, un dels sis bars que hi havia hagut en aquest carrer de tres noms que fa de columna vertebral del barri de les Escodines. El Caputxins, una mica més amunt, malgrat el nom més aviat missaire, fou, en una època, la seu no oficial de la CNT a Manresa. La Sardana (després Sardina i encara més tard, breument, Exit) al carrer Hospital, dues senyores sense por darrere la barra, pòsters enganxats amb cel·lo i quintos. El Serrano, al carrer de Sant Francesc, entrepans amb barres amples de mig, els van desallotjar urgentment un migdia i al vespre s'ensorrava tot l'edifici. El Coronas, al carrer dels Esquilets, amb un senyor amb bigoti a la barra, de quan els gais començaven a perdre la por. La Seu (després Amalur), al Vallfonollosa, actualment buit, abandonat i de propietat municipal. El Lord King!, al carrer de Barcelona, una barra petita, una pista també petita, reixes de ferro colat i, malgrat tot, el Place to go durant una bona temporada. L'Orquidea, a l'entrada del carrer Barreres, on ara hi ha la boca de l'aparcament, un exboxejador, l'amo, mantenia els clients a ratlla. El frankfurt l'Esquella, a l'entrada del carrer de Guimerà, de cop i volta va desaparèixer. L'Spacial, també al Guimerà, alumini i entrepans moderns, massa moderns, segurament.
I la Bodega Tomàs (després, l'avi Tomàs), al carrer de les Piques, l'últim celler amb degustació que quedava a la ciutat, fins que se'l van carregar. Havia tingut una màquina de fabricació casolana que torrava patates dins una mampara de plàstic transparent connectada a un tub que n'extreia els fums. Deien els avis del barri, i no és broma, que a principi de segle (passat), un dia que el tren de Lleida es va aturar una estona llarga a l'estació del Nord, a la Bodega hi va aparèixer un es-tranger de faccions lleugerament orientals per fer-hi un mos. Pocs anys després, alguns dels presents van reconèixer l'individu en qüestió a les pàgines del diari, es feia dir Lenin i liderava una revolució a la Rússia imperial.
És una llegenda improbable, ho admeto, perquè no hi ha constància que el líder bolxevic arribés mai a creuar els Pirineus, però el cert és que el període de l'exili (1900-1917) està poc documentat i que és sabut que s'entrevistà amb dirigents obrers de nuclis industrials de tot Europa, com els del nord peninsular que unia aquesta línia ferroviària.
