ingú amb rigor històric pot posar en qüestió les dues ancestrals i exemplars tradicions parlamentàries, sovint comparables, com són la d'Anglaterra, establerta l'any 1258 en temps d'Enric III, i la de Catalunya, consagrada, a les Corts de Barcelona el 1228, al regnat de Jaume I.
La fotografia que acompanya aquest article mostra la denominada Roca de la Llei, al parc nacional de Thingvellir, un bell i ampli espai natural d'Islàndia, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat l'any 2004.
El parc, a banda dels seus múltiples encisos, té en aquest punt concret, amb la bandera nacional plantada davant la roca, el punt on l'any 930 es constituí el primer parlament islandès denominat Althing. Resulta raonable que els islandesos s'enorgulleixin d'aquest fet històric i que, amb fonamentada raó, afirmin que l'Althing fou el primer parlament del món.
Aquesta història, interessant per cert, s'esdevingué quan les primeres cèl·lules socials víkings, formades per agrupacions de grangers d'un mateix territori (una mena de comarques, per entendre'ns), convocades en regulars sessions per decidir qüestions importants, es proposaren convertir tot el poble islandès en una societat unificada.
I així fou que es plantejaren dues urgències essencials. La primera, dotar-se d'un esquema legal adient i aplicable, per la qual cosa enviaren un home savi, Úlfljótur, a Noruega a aprendre els sistemes de govern territorial. L'home tornà tres anys després amb amplis coneixements adaptats ja a les condicions d'Islàndia.
I la segona, enviant un altre home, Grimur Geitskör, a recórrer tot el país a escollir, amb el consens territorial màxim, el lloc idoni on ubicar el nou parlament.
El cas fou, però, que, mentrestant, un granger de vora Reykjavík, declarat culpable d'homicidi, fou sentenciat a pagar una multa i, a més, a lliurar a la titularitat pública les seves terres, que precisament eren les de Thingvellir, que així esdevingueren, per consens popular, la desitjada seu parlamentària.
Aviat l'Althing, amb poder legislatiu i judicial, que no executiu, arribà als 500 parlamentaris de tot el país, presidits pel portaveu, primera autoritat nacional, obligat a saber de memòria la legislació i recitar-la davant la Roca de la Llei, almenys fins l'any 1117, quan el poble començà a saber llegir i la llei passà a ser escrita.
Les sessions parlamentàries a Thingvellir se celebraren anualment i amb regularitat des de l'any 930 fins al 1798 que es traslladaren a la capital, Reyjavík.
L'antiguitat sense parió del Parlament d'Islàndia resulta incontestable. Com ho és, també, la seva profunda tradició parlamentària, honor que comparteix amb determinades nacions europees, com és el cas d'Anglaterra, model de sistemes parlamentaris europeus i americans. I, cal no oblidar-ho, el de Catalunya, secular terra de pacte i històrica antítesi, a la península Ibèrica, de l'autoritarisme castellà.
