E
l que Catalunya, Espanya i Europa necessiten no són plans de creixement del PIB sinó una estratègia global per a la igualtat, el benestar i la responsabilitat ambiental basada en la promoció de nous tipus d'activitat, de propietat i de gestió empresarial, en la generalització de l'ocupació decent, en l'ús sostenible de les fonts d'energia i dels recursos naturals que modifiqui radicalment l'actual model de model de creixement, i en la promoció d'una ciutadania democràtica, plural i protagonista, on la forma d'entendre l'austeritat sigui com a respecte a l'equilibri natural i personal i al bon ús dels recursos, i de rebuig al malbaratament, però no de renúncia als drets socials i a la igualtat, com l'entenen els neoliberals.
La qüestió que cal posar sobre la taula a Catalunya, i a Espanya, no és si retallem una mica menys les despeses i injectem una mica més de recursos a les mateixes activitats i infraestructures de sempre degradant el territori, sinó si trenquem o no amb el poder de les finances privades i de les grans corporacions empresarials i oligàrquiques que ens dominen i que són les que ens han portat a la situació en què estem.
A més, per això, són imprescindibles canvis polítics i institucionals que frenin el poder dels grans grups oligàrquics i que permetin que s'adoptin decisions polítiques en funció dels mandats de la majoria social en un marc d'una autèntica democràcia. Governar els mercats és factible com demostren algunes economies de mercat amb una forta presència pública. La transformació democràtica dels mercats financers porta a la transformació democràtica de l'economia sencera. Per a l'Observatori d'economia crítica de Madrid, la tendència indica que a l'Estat espanyol la crisi es manifesta com un coll d'ampolla de difícil solució. Alhora que s'estén el deteriorament social, agreujat per les mateixes conseqüències de la creixent capil·laritat social de la finançarització, les polítiques públiques es mostren incapaces de recompondre un nou cicle de creixement, i són sotmeses, a la vegada, a una creixent pressió per part dels grans agents corporatius i financers.
L'any de Rajoy a la Moncloa només ha empitjorat les polítiques equivocades que va desenvolupar el govern de Zapatero des de maig del 2010 i el Pacte Constitucional entre PSOE i PP. Les "reformes estructurals", segons el neollenguatge conservador, han significat la total adaptació i submissió a les directrius de la Troica (FMI, BCE, CE) i han provocat una veritable onada de despossessió, gestionada com un procés de segona transició inversa, i que s'ha inserit en els àmbits social i laboral, democràtic i de model d'estat. La xifra de 4,8 milions d'aturats (els registrats a les oficines dels serveis públics d'ocupació, antic INEM) contrasta amb l'altra dada aportada per l'Enquesta de Població Activa (EPA), sondeig trimestral realitzat per d'Institut Nacional d'Estadística, que podria oferir números encara pitjors quan es presenti a final d'aquest mes de gener.
Fins a final de setembre del 2012, l'EPA va reflectir 5.778.100 desocupats a Espanya, una dada superior a la registrada per l'antic INEM, però no per això equivocada. És un mesurament diferent que s'utilitza de manera harmonitzada a la resta de països de la UE i que inclou persones que no estan inscrites a l'INEM.
Vivim una situació d'exclusió social sense precedents, una veritable situació d'emergència social, de manera que el manteniment dels respectius governs de tot el social i públic per a la seva ciutadania hauria de ser el primordial, el més important i no tot el contrari que és el que s'està fent fins ara. Tenim l'experiència reconstituent de molts països llatinoamericans que al voltant de processos participatius amb protagonisme de les classes populars tradicionalment excloses del poder polític i econòmic, han aconseguit avenços substancials en drets socials, democràtics i econòmics (naturalment encara queda molt per fer). El cicle a Amèrica Llatina és el contrari que a Europa, en un lloc s'amplien drets i llibertats i al vell continent es retallen.
