T

e'n vas de vacances i et sembla com si totes les coses importants del dia a dia s'aturessin amb tu i a Manresa només es quedessin funcionant els serveis mínims. Però sempre, quan tornes, algú et treu del teu error només dient-te "saps qui es va morir?". I quan et deixa anar un nom inesperat t'adones que la vida no ha parat cap dia i la mort tampoc. Però quan se'n va algú que per a tu compta molt, sempre reps una trucada que t'ho avisa abans que tornis. Mentre era de vacances al País Basc el meu germà em va dir que s'havia mort la Teresa Just. Després el Pere Garriga i el Patxi Monné, amics des del temps de l'institut, em van trucar també per dir-me que se'ns havia mort la que havia estat la nostra professora de literatura. I en tornar m'ho van dir el Comellas i el Joan Puigmartí, no sé si per informar-me'n o per compartir aquell sentiment de pèrdua. La Just, tan especial, que ens descobria la poesia amb les cançons del Paco Ibáñez. En un escrit que vaig fer quan el Serrat va venir a presentar el segon disc dedicat al Miguel Hernández, explicava una anècdota que he tornat a recordar aquests dies. Una anècdota que em retorna al primer dia de classe amb ella quan, per fer-se una idea del nivell dels alumnes que tindria durant aquell curs, ens va demanar que apuntéssim en un paper el títol de l'últim llibre que havíem llegit. Jo hi vaig posar l'Angología poética, de l'Antonio Machado. M'imagino que el fet que un nano de tretze anys hagués llegit Machado la devia impactar força. I era cert que havia llegit el seus poemes, però la impressió que es devia endur de mi no es corresponia ni de bon tros amb el que realment era: un lector ocasional i un pèssim estudiant que havia agafat aquell llibre de la biblioteca entusiasmat pels Cantares, aquells versos del Machado musicats pel Serrat i que jo havia conegut a través del Miguel Ríos.

En qualsevol cas, i fos pel que fos, la Teresa Just em va tractar sempre amb una consideració que un alumne mediocre com jo no s'hauria merescut mai. Ella em va fer créixer l'autoestima com cap altre mestre de tots els que he tingut i, juntament amb el professor Joan Maria Menéndez, em va ajudar a estimar la literatura i a enriquir-me com a persona. El Ramon Fontdevila, al seu blog "Tomba que gira", evocava la Teresa Just amb dues paraules, amor i pedagogia. Quan vaig saber la notícia del seu traspàs vaig pensar justament en això: en l'afecte i la confiança en mi mateix que em va transmetre i en les coses que ens va ense-nyar. Me l'estimava.