Els propòsits municipals de desenvolupar Manresa com a ciutat turística es remunten com a mínim als anys noranta, i han estat, fins ara, un rosari de frustracions. Se n´han fet intents diversos, però amb una característica comuna: no han estat persistents, no han arrossegat la societat civil i, lògicament, han donat resultats entre nuls i insignificants.

El govern de Valentí Junyent pretén trencar aquesta inèrcia històrica amb una aposta basada en el cinc-cents aniversari de l´estada de sant Ignasi a Manresa, esdeveniment que lligaria i realçaria els actius potencialment turístics de la ciutat: la Seu, la Cova, el Camí Ignasià amb els seus complements del Museu i l´Espai 1522, i el carrer de Balç. Per primer cop, la ciutat disposa d´una oficina d´atenció turística en un lloc idoni, a la plaça Major, i les xifres de visitants als espais esmentats tendeixen a créixer de manera modesta però sostinguda. El govern de CDC i ERC ha reorganitzat els equips professionals responsables del tema, ha fitxat un nou responsable i s´atreveix, fins i tot, a imaginar una futura visita guiada al cementiri. El mapa d´efectius sembla esperançador. Arribats a aquest punt, el pas decisiu és aconseguir que els productes disponibles siguin comercialitzats entre els operadors professionals i que Manresa esdevingui una destinació complementària de Barcelona o de Montserrat. Per tal que això sigui possible, però, cal alguna cosa més que el nom d´un sant o un discurs sobre la ciutat gòtica.

Tant la família catalana que vol fer una escapada pel seu compte com els operadors que mouen visites organitzades demanen ofertes concretes, ben perfilades, i que proporcionin una experiència completa. Serà molt difícil oferir aquesta experiència si no es disposa, per començar, de tot el potencial de la Seu i de la Cova. Com a edifici de primer ordre del gòtic català la Seu pot ser l´escenari d´una visita engrescadora i suggerent si es poden oferir visites imaginatives als seus espais més singulars, es treu de la clandestinitat el frontal florentí i es proposen horaris còmodes i variats. Tres quarts del mateix es pot dir de la Cova. Però per tal que això sigui possible el bisbat de Vic i els jesuïtes haurien de donar moltes més facilitats i haurien de permetre que els seus edificis, aquests que capten tants recursos públics quan han de ser restaurats, es posin al servei de la ciutat. A hores d´ara, encara que les actituds siguin teòricament cooperatives, la disponibilitat és clarament insuficient. D´altra banda, és ben cert que una col·laboració plena seria més exigible si la ciutat proporcionés un urbanisme decent que enllacés dignament la Seu amb la Cova i deslliurés el santuari ignasià d´un accés més propi d´una zona d´horts en un espai periurbà marginal que d´un espai turístic en una ciutat moderna.

La proposta als visitants també hauria d´incloure productes locals a la venda a l´entorn dels punts visitats i una oferta gastronòmica suggerent, variada i de qualitat. En aquests moments no hi ha disponible a la zona de la Seu i la Cova ni una cosa ni l´altra, i encara menys en cap de setmana. I que aquesta oferta estigui disponible no depèn de l´Ajuntament, sinó que la iniciativa privada hi cregui i hi inverteixi.

La feina pendent, doncs, és ingent. Calen criteris molt clars, perseverança, inversió i un punt d´audàcia. Però el premi seria gran, i si en altres llocs s´ha fet, vol dir que es pot fer.