l'obsessió per la llei

El mite d'haver nascut fa quatre dècades gràcies a un canvi «de la llei a la llei» pesa sobre el règim espanyol com una marca genètica que impregna tot el seu discurs d'una mena de legalisme obsessiu

29.06.2017 | 23:53

L'actual règim de monarquia parlamentària espanyola va néixer entre el 1976 i el 1978 mitjançant un canvi institucional que en el seu moment va ser definit com «de la llei a la llei», i aquest fet li pesa com una marca que no l'abandona i que impregna tot el seu discurs d'una mena de legalisme obsessiu. La llei és invocada, exigida, proclamada, reivindicada, reverenciada, adorada quasi religiosament, com un valor suprem d'origen quasi diví i no com el que és per a la majoria de societats: un instrument per regular la convivència i donar un marc de solució als conflictes propis de qualsevol societat dinàmica. En el seu discurs per commemorar el 40è aniversari de les eleccions generals del 1977, primeres de la transició, Felip de Borbó va insistir en l'exaltació de la llei, en el que tothom va entendre com un avís al procés català: «fora de la llei, com ens ensenya la història, només hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat». Una acotació de sentit comú: al món hi ha un munt de règims amb sistemes legals ben construïts que emparen la imposició de l'arbitrarietat i la inseguretat. En aquests casos, per assolir la justícia, la seguretat i la llibertat cal justament sortir fora del marc de la llei, per canviar-la o canviar el règim, o almenys per esquivar-la.

Però l'actual règim espanyol té aquesta marca original perquè en el seu moment va néixer mitjançant una transició «de la llei a la llei», en paraules d'un dels seus inspiradors, Torcuato Fernández-Miranda; en aquest cas, «de la llei a la llei» significava «de la llei franquista a la llei democràtica». No entrarem ara a comentar les especials circumstàncies que van permetre el triomf d'aquesta via i no el de la ruptura neta amb la dictadura o la persistència d'aquesta; el que ens interessa avui és recordar el que va succeir en el pla institucional, i va ser el següent: les corts franquistes, que no tenien res a veure amb un parlament democràtic, i que devien obediència a les «leyes fundamentales» del règim dictatorial, van acceptar fer-se l'harakiri i van aprovar una llei de reforma política que al seu torn va permetre convocar les eleccions democràtiques del 1977, primeres de la sèrie que dura fins ara. Amb aquella votació, els «procuradores en Cortes» del franquisme, la majoria dels quals havien ensumat el canvi inevitable un cop enterrat el dictador, van passar-se pel folre les lleis que havien jurat, però formalment van proclamar el trànsit «de la llei a la llei» que sacralitzava el concepte de legalitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema