A casa meva, mai s'han llegit les esqueles del diari i, encara menys, les necrològiques. Sempre s'han «llegit els morts». La meva mare té l'hàbit de comença a llegir el Regió7 per aquesta pàgina -com qui ho fa per la contraportada o per la programació de la tele- encara que la seva filla -com és el cas d'avui- publiqui un article en la mateixa edició. Els morts sempre em passen al davant.
Em fascina la concentració amb què llegeix el nom, els cognoms i l'edat dels difunts. Com repenja les ulleres sobre el pont de nas. Com arrufa el front quan se li dispara el resort de la memòria i comença a buscar vincles o coneixences amb el traspassat: té el mateix cognom que una antiga companya de feina o li fan el funeral a no sé quina parròquia de la ciutat per la qual cosa dedueix que ha de ser parent de no sé qui. Jo no sóc de llegir la columneta dels morts però fa uns dies em va captivar el programa Islàndia, presentat per Albert Om, a RAC1, quan van llegir l'esquela de l'Emilio Miró Paniello i en van explicar la història.
Resulta que el diari La Vanguardia havia publicat dues esqueles del difunt, una en castellà i una altra en català, amb un text lleugerament diferent. En castellà deia que l'Emili Miró «ha dejado este mundo sin haber aportado nada de interés» i en català que havia mort «sense haver modificat gaire el món que l'envoltava». Om va explicar que els havia sorprès tant l'escrit que havien contactat amb la família del difunt per esbrinar qui era.
En el programa van entrevistar dos parents i l'audiència va descobrir que l'Emili vivia sol, sense fills ni parella, que era una persona modesta, intel·ligent, que s'havia dedicat molts anys a la investigació. De caràcter reservat, amb problemes de salut i amb poca vida social, el seu onzè manament era que no volia molestar ni ser molestat. La cosina va assegurar que va ser la primera sorpresa en descobrir que el difunt havia deixat preparat el text de les dues esqueles en el seu testament vital i que, sense dubtar-ne, havia decidit respectar la seva voluntat. El moment més distès de la conversa va ser quan va explicar que l'Emili era un oient fidel de RAC1, que tenia aparells sintonitzats amb l'emissora per tot el pis. L'oient discret i anònim, gràcies a l'esquela, esdevenia protagonista el dia de la seva mort.
He pensat en l'Emili. Si havia estat capaç d'escriure aquestes dues frases de comiat era perquè confiava que atraurien l'atenció d'algun lector. No hi som a temps de saber què volia dir-nos. A mi em transmet un cert regust amarg. Potser l'Emili esperava més d'aquesta vida. Potser, com a investigador, li hauria agradat fer un invent revolucionari o resoldre un dels nombrosos enigmes que ens envolten. Marxar sense haver espatllat gaire aquest món no és un mal epitafi ni tampoc un mal balanç vital, però sona a premi de consolidació.
«En aquest món no hi ha ningú inútil» és una de les nombroses frases del bisbe Pere Casaldàliga que els mitjans de comunicació reprodueixen aquests dies coincidint amb la celebració dels seus 90 anys i que trobo escaient per tancar aquesta història. Com ens costa trobar un bon punt final. L'Emili, crec, ho va aconseguir.
