Les ruïnes amb les quals convivim, siguin les dels barris antics (que són vells, segons l'acurada puntualització d'un constructor) o les de les fàbriques de vora els rius (les colònies), no aconseguiran sortir mai de la seva decadència mentre hi hagi les rígides normes actuals i zelosos funcionaris disposats a defensar-les. Bloquegen o fan descarrilar les comptades iniciatives que s'acaben coneixent i moltes d'altres que queden mortes abans de néixer. La situació és tan crua que si algú vol reparar la casa familiar en un carrer estret dels d'abans, la normativa quasi sempre ho prohibeix, o bé obliga a fer treballs i paperassa insuperables. Si algú vol establir una proposta d'emprenedoria en una edificació esquerdada de les meves admirades colònies, el tècnic municipal de torn, normalment temorenc i només preocupat per les conseqüències personals de posar la signatura en una autorització, les esmenta totes (les normes) per justificar la no acció respecte d'un punt vital entre humans: deixar fer.

Mentre les nostres construccions més úniques, potents i autèntiques van gemegant la seva decrepitud, sempre la norma i tots els seus sinònims (mètode, sistema, ordre, regla, procediment, manera, principi, criteri, model, cànon, fórmula, disciplina, pauta i precepte) són els topalls que no deixen renéixer el que la revolució tèxtil va deixar abandonat a les vores dels rius. Hi ha fàbriques, edificis de pisos modestos, esglésies, convents, sales de ball, tavernes, cledes per a animals, galliners, horts i vés a saber què més esperant que algú en faci ús abans que entrin en un punt de no retorn. A la Torre de l'Amo de Viladomiu, es va fer una jornada per debatre el futur d'aquests conjunts fabrils semiabandonats. Es van explicar diverses realitats i algunes idees interessants, però totes semblaven condemnades a anar a parar a la pica del desguàs normatiu.

Tots plegats, com a generació, estem cometent un error immens. Les colònies donen valor a tot un territori natural, frondós, hidràulic, contenidor aquests dies de tots els verds, del vermell de les roselles i d'alguns grocs naturals. I entremig de tot aquest conjunt, les construccions de pedra i totxo que esperen més idees. Un museu temàtic, un centre d'art, algun restaurant i poques indústries són realitats d'èxit o almenys de persistència. Però una andana convertida en botiga (ara tancada) i altres idees concretades amb diner públic van petar al poc de néixer. Una iniciativa de masoveria urbana d'aires neohippy és l'última proposta que arriba per aportar un parell de centenars de nous veïns. Sigui benvinguda. En una terra en la qual malgrat la manca serveis i entreteniments moderns a tothom li agrada viure-hi, hi hauria d'haver iniciatives cada dia. S'hi podria fer un 22@ de pagès, es podria convidar a viure-hi als que el turisme i la bombolla immobiliària estan expulsant de Barcelona. Amb el preu d'un lloguer d'un pis modest al Poble Nou podrien optar a un loft on hi havia hagut els telers. Amb els diners dels altres es fàcil fer propostes i confesso que no sóc capaç de saber com es podria fer. Hi ha la matèria necessària per a una forma d'entendre la vida diferent i gaudir d'un territori disponible per a qui vulgui venir. Els que ja ho estan fent em van deixar una llista de frases per emmarcar: no s'ha de tenir por a la novetat desconeguda, la memòria és la nostra identitat, la realitat aquí és bipolar, i un pessimista va dir que estem condemnats a la resignació. I per acabar, la que més em va agradar: saltem-nos les normes.