Les dificultats de morir

23.07.2015 | 07:40
Hi ha persones que mantenim vives quan ja gairebé no tenen capacitat de decisió

És difícil imaginar un moment històric on morir fos tan complicat. El «sòrdid fet de morir», en paraules del filòsof Gomà, potser mai no ha estat tan sòrdid. Saber-se mortal és una característica única de l'ésser humà, un fet amb el qual ha hagut de conviure des que té consciència de la seva caducitat. Estar viu és un dels motors de la vida. L'altre és procrear, que la nostra espècie romangui viva. Però només l´ésser humà, creiem, és conscient d´aquestes forces, les úniques veritablement importants en la natura.

Des que tenim consciència de la mortalitat, lluitem amb la mort. Tornant a Gomà, considera que la mort individual, que realment és el que més ens aterreix o inquieta, és una injustícia i una indignitat. Només la vida eterna pot redimir aquest inevitable i luctuós fet. Una postura que xoca frontalment amb la dels epicuris. Lucreci pensava que és precisament la idea de la vida eterna la que ens fa témer a la mort. Suposo que perquè en el terrible judici final un no pot ocultar les seves faltes ni té un advocat defensor que torturi les lleis per trobar una sortida al que allí és inevitable. I ningú, com ens va advertir Jesucrist, està lliure de pecat. Però si, com argumenta Lucreci i pensen molts, després de la mort no hi ha res, ni es satisfaran els desitjos ni es purgaran les culpes. Es deixa de ser i, no sent, com no s´era abans de morir, no hi ha memòria, ni dolor, ni esperança ni plaer. No hi ha res, ni patirem ni gaudirem del que aquí deixem.

Morir és dur, però viure si tot mor és més dur potser. I per a molts tot mor quan es perd un ésser estimat. És dur que morin les persones que ens donen la vida, però és més dur encara si la mort és un camí difícil. I això és el que passa avui dia amb tantes persones que mantenim vives quan ja gairebé no tenen capacitat de decisió o no en tenen absolutament cap. Unes vegades els incapacita la demència. Altres el deteriorament que causa la malaltia, que els porta a un estat de pèrdua parcial o total de la consciència. Llavors familiars i metges han de prendre decisions, petites o grans: tractar aquesta infecció d´orina amb antibiòtics, col·locar un respirador o una sonda nasogàstrica o foradar l´abdomen per introduir-hi directament el menjar, per posar alguns exemples.

El familiar que ajudarà o directament prendrà les decisions pot sentir a rememorar, en rumiar-les mentre viu el dolor de la pèrdua, que potser s´ha equivocat, que potser havia d´haver estat més conservador, o més agressiu, que potser estava actuant egoistament, buscant el seu propi bé quan el que estava en joc era la vida de l´altre, la seva mort.

Per això, perquè mai com ara la mort és un pas complicat per a molts, és important encarar el procés. Tots morirem però alguns ho faran en un termini més breu, en un temps pròxim que fa que la mort sigui ja present. La pregunta és: s´ha de preparar un per morir? Per exemple, arreglar les coses d´aquesta vida, desenganxar-se d´ella sense deixar enrere nusos que en el moment de l´últim sospir produeixin una inquietud, un desassossec que ho faci encara més dolorós. Això és el que proposen els experts en cures pal·liatives en els països on no s´amaga al pacient la imminència de la mort. Diuen que abans que la malaltia tingui tal força que ocupi gairebé tota la persona, convé comentar amb el pacient les coses que veritablement li importen i ajudar a prendre les decisions que siguin necessàries.

Aquesta és la clau: les coses que veritablement li importen. Una reflexió que no tots tenim feta. Però, em pregunto, si un ha viscut sense haver de saber, de manera conscient, què és el que veritablement li importa, l´obligarem, en una situació de fragilitat, a pensar-hi. I si no ho fem, com prendrem decisions en el seu nom si no sabem el que veritablement li importa?

La solució que alguns proposen és que molt abans que la malaltia ens ataqui ja hàgim discutit amb els nostres familiars com volem morir. I no n´hi ha prou a dir: no vull estar penjada d´un respirador o mantinguda en vida artificialment. Això és fàcil. El que és difícil és totes aquestes petites decisions que cal anar prenent per altres a mesura que perden «capacitat executiva», quan substituïm la seva voluntat. Potser el malalt no pateix aquest robatori perquè no sap què està passant. Però sí que ho sabem nosaltres.

Es planteja un problema de dignitat en una persona que no sabem si manté la capacitat de tenir-la. Hi ha molts interrogants, a més del de la immortalitat. Una persona pot imaginar-se què voldrà quan estigui en el tràngol de la mort? Tots sabem que estrany és que ens comportem com fantasiegem que faríem en aquesta o aquella situació que s´acosta. Morir mai ha estat tan difícil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Embaràs

Guia per a embarassades

redacció

 | 0

Et donem consells, t'ensenyem a fer massatges, t'expliquem què pots i no pots menjar...

 

Enllaços recomanats: Premis cinema