Quan el 31 de desembre del 2019 vam brindar per a un millor 2020 ningú no podia pensar que escassos tres mesos després, el dimecres 11 de març, el món, tal i com el coneixíem, deixaria de rodar. Quaranta-vuit hores més tard, tot el que implicava reunir espectadors en un teatre, un cinema, una sala de concerts, un centre d’art o una llibreria, tancava fins a nova ordre i sense saber quin seria l’abast del confinament. I, de fet, nou mesos després, encara no ho sabem. Perquè la pandèmia no s’ha acabat i perquè el sector cultural ha acumulat pèrdues milionàries amb la incertesa entremig de suspensions, ajornaments i cancel·lacions a darrera hora.

Simultàniament al confinament, la xarxa, en les seves múltiples plataformes, es va convertir en l’escenari cultural de la tancada amb iniciatives de tota mena -concerts, reposicions teatrals, col·loquis, cursos, classes, presentacions de llibres, iniciatives participatives, música als balcons, cantades col·lectives...- amb una consigna clara: conscienciar la població de la necessitat de quedar-se a casa. Però ja des de l’inici van començar els crits d’alarma pel que implicava una quarantena que, com així va ser, es va allargar. En alguns casos, com les sales de concerts i els locals d’oci nocturn, sense recuperar -encara avui i sense data- la seva reobertura habitual. Quatre dades: a l'inici del primer confinament, un total de 4.816 empreses culturals es van acollir a la situació d'ERTO, amb 43.927 empleats afectats. A inici de juliol, aquestes xifres havien augmentat considerablement, fins a arribar a 5.888 empreses i 52.997 treballadors en situació d'ERTO, el que indicava que, un cop acabat el confinament, el sector cultural seguia tenint dificultats extremes per aconseguir la normalitat.

A més de les cancel·lacions en bloc del primer moment, com La Mostra d’Igualada, les Passions o el Festival de Música Antiga dels Pirineus, altres certamens apostaven per traslladar la data de celebració, com El Clam que, finalment, se suspenia fins al 2021. O el Faba, que aquest desembre estrenava el projecte Nucli a la xarxa.

La tímida reobertura cultural amb control de capacitat -que continua-, distanciament -que es manté- es va engegar a la Catalunya Central -i al país- a Igualada, epicentre de la primera fase de la pandèmia. Va ser el 22 de maig, al Teatre Municipal l’Ateneu; el primer concert amb públic de la regió central es faria una setmana després, el dia 30, a El Miracle, amb l'organista, cantant i director Marc Díaz a Espurnes Confinades, una readaptació de l’Espurnes Barroques. També el maig, el dia 20, reobria amb cita prèvia la primera biblioteca bagenca, la de Sant Fruitós. Un mes després, el 26 de juny, aixecaven la persiana les sales de cinema com Bages Centre o l’Ateneu d’Igualada. Ni París (Solsona), ni Patronat (Berga) ni Mont-Àgora (Santa Margarida de Montbui) han obert des del març. El Kursaal obria el 2 de juliol, després de quatre mesos, amb Jo Jet i Maria Ribot.

Després d’un estiu i un inici de la represa del setembre amb programació cultural diversa (estrenes com el Vibra Festival, unes Espurnes Barroques a la Seu o concert gospel a Rajadell), el sector cultural (exceptuant les sales d’exposició) tornava a quedar tancat i barrat d’un dia per un altre, des de final d’octubre i pràcticament fins a final de novembre. En aquest context, a les sales de concerts, com Stroika o Voilà, tancades des del març, se les va permetre reobrir després d’una dura batalla per ser considerades equipaments culturals. Ho van fer el desembre. Stroika com a restaurant musical amb concerts a l'hora del vermut. Però l’odissea no s’ha acabat.