L'informe sobre les balances fiscals que ha fet públic el ministeri d'Hisenda dóna un saldo fiscal negatiu a Catalunya de 8.455 milions d'euros, amb dades del 2011, que rebaixa de 2.632 milions les dades del Govern català per a la mateixa metodologia de cost-benefici. L'informe no dóna dades amb el mètode del flux monetari, que sempre presenta un desequilibri més gran contra Catalunya.
Segons ha explicat el director de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada i un dels acadèmics que ha dissenyat la metodologia dels comptes públics territorialitzats, Ángel de la Fuente, a més de Madrid i Catalunya, el País Valencià és una de les autonomies amb un saldo fiscal negatiu més gran, 2.018 milions d'euros.
De la Fuente creu que Catalunya i Madrid "tenen raó de demanar una revisió del sistema de finançament però no la tenen de dir que estan sent injustament tractades".
L'acadèmic ha destacat la "transparència" mostrada pel ministeri en publicar aquestes dades i ha demanat "no barrejar naps amb cols i valorar cada cosa amb la lògica que la motiva".
Davant de les comunitats amb saldos fiscals negatius més alts, Andalusia és la comunitat que més diners rep en relació amb allò que aporta, no obstant això, té un nivell de finançament inferior a la mitjana nacional. En resposta a això, De la Fuente ha dit que el finançament autonòmic és només un dels components del saldo fiscal, però hi ha altres aspectes que compensen el mal finançament d'Andalusia, i per això ha insistit a "no barrejar els saldos fiscals amb el finançament".
Preguntat per la diferència entre les dades publicades en les balances elaborades per la Generalitat de Catalunya i les del ministeri, De la Fuente ho ha atribuït al fet que la Generalitat calcula només el saldo d'aquesta comunitat amb l'administració central, mentre que els saldos aportats pel govern "tenen en compte, per exemple, els impostos autonòmics que poden ser exportats".
El model de càlcul de càrrega-benefici té en compte la inversió directa de l'Estat en una comunitat, però també els serveis en espècies, de manera que a Catalunya, encara que en comparació amb altres comunitats tingui poques instal·lacions militars, se li imputaria la part proporcional a la seva població del pressupost de Defensa.
En el cas de Madrid, l'autor de l'informe ha dit que han descobert que "els sistemes comptables públics imputen a Madrid saldos que no són només d'aquesta comunitat" i ha precisat que el factor de la capitalitat "no hauria de tenir massa incidència sobre els càlculs llançats".
A la qüestió de si en futures balances fiscals caldrà imputar les ajudes que s'ha donat a la banca a les regions on estan ubicades les seus centrals d'aquestes, De la Fuente ha assenyalat que "probablement haurà de treure-ho dels càlculs normals" i posar aquesta anàlisi en un annex.
Desigualtat
Sobre si les balances demostren que hi ha un grau d'igualtat desitjable entre les comunitats en els accessos als serveis públics, De la Fuente ha apuntat que creu que no hi ha el grau d'igualtat desitjable i aquesta desigualtat s'accentua en el cas de les comunitats del País Basc i Navarra, pels règims forals. Ha considerat que no es tracta d'eliminar el conveni i la quota sinó d'"aplicar-lo de forma raonable". Quant a la relació entre renda per capita i el saldo fiscal agregat, aquest últim tendeix a empitjorar quan augmenta la primera, de manera que "els territoris més rics generalment presenten dèficits fiscals, mentre que els de renda més baixa solen gaudir de superàvits", segons l'informe.
