El lector ha de pagar per la informació que llegeix però només si és de qualitat, si és professional i èticament elaborada, si és original i si li és indispensable i útil per a la seva vida quotidiana. Amb aquesta recepta va comparèixer ahir a Madrid Matthew Kaminski (Varsòvia, 1971), director de l'edició Politico Europe, la branca europea del Politico nord-americà, amb seu a Arlington, nascut per abordar l'actualitat dels EUA amb una cobertura global multimèdia a través de la televisió, la ràdio, internet i el mateix diari imprès, que es distribueix de franc a Washington DC i Manhattan.

Amb seu a Brussel·les, la seva versió europea s'ha especialitzat en notícies «polítiques i intel·ligents» de pagament per atraure les elits de la UE com ho fan als EUA per marcar territori cada matí a la Casa Blanca. «Volem ser els més importants per als nostres lectors essencials», proclama Kaminski, poc preocupat pels resultats del trànsit dels seus treballs a Internet, el mesurament del qual considera «una enganyifa».

Periodista vocacional

Kaminski, bregat en mil batalles al Financial Times i al The Wall Street Journal, va comprendre ja als nou anys que havia nascut per explicar a la gent el que passa a la gent, una definició recurrent del periodisme. Però no es pot aspirar a explicar-ho tot a tothom. «La premsa necessita especialitzar-se i, sobretot, ha de tenir molt clar a qui vol dirigir-se», va explicar ahir a Epipress després de participar davant un nombrós fòrum de professionals al Centre Internacional de Premsa en un acte del cicle «Converses amb», organitzat amb de la Universitat de Navarra.

Les ganes d'informació en una dictadura i el descobriment de la llibertat a l'altra banda de l'oceà són intrínsecs al seu gen periodístic. «Vaig néixer a la Polònia comunista i als nou anys vaig emigrar amb els meus pares als EUA». Kaminski està convençut que aquestes circumstàncies van marcar el seu rumb professional. El petit Matthew va descobrir l'ofici que li obria les portes al que buscava: viatjar per descobrir el món i els personatges que el mouen i relatar les seves impressions als que estiguessin interessats a pagar-li per llegir les seves cròniques. Així va començar amb un juvenil Washington Press per lliurar-se en la seva etapa universitària a nous projectes periodístics al més pur estil tradicional. «Crec que la meva vocació va ser encertada», s'atreveix a dir aquest periodista en un ambient tan pessimista com el que envolta avui els mitjans a l'Estat espanyol, en clar desafiament als pregoners de la mort del periodisme perquè, assegura, la necessitat d'informació ara és més imperiosa que mai.

Una altra cosa és la forma d'arribar als lectors, adverteix el director de Politico, mitjà de comunicació promiscu en la distribució, ja que ofereix el mateix en paper i altres suports. Politico s'ha convertit en una comunitat de persones influents, un autèntic club de gent top.

El periodisme és viu

«El periodisme no ha mort», proclama amb determinació, però cal anar a totes i «baixar del púlpit que ens donava el monopoli de la informació», afegeix no sense abans remarcar l''error garrafal haver «regalat» les notícies durant els últims anys. A qui no vol culpar del desastre del negoci periodístic són Google ni Facebook, «plataformes que ens han arrabassat el menjar amb la publicitat però que no controlen els continguts». Tampoc demonitza les xarxes socials en general, a les quals recorre amb habilitat selectiva des de la redacció i no dubta a desmuntar l'argument dels qui creuen que gràcies a elles i als seus continguts poc rigorosos, típics de la postveritat regnant, Trump va arribar a la Casa Blanca. «Si ens posem així, Obama també va accedir a la presidència gràcies a les xarxes socials», diu el periodista, que presumeix d'exercir d' influencer, professió de moda que ven amb tota desimboltura publicitat com si fos informació, però, això sí, si s'escau, de les elits europees. «Volem un públic que es converteixi en addicte a la nostra informació», exclama amb un to desafiador.

«No podem regalar la nostra feina», reitera Kaminski, que va fer un salt el 2015 per tornar al vell continent i prendre les regnes de Politico a Brussel·les. «Em va venir de gust el repte», assegura, alhora que reconeix amb una humilitat no gaire habitual en el gremi que no ha aconseguit encara un producte rendible tot i que el seu model de negoci es nodreix de subscripcions a butlletins i d'abonats de grans corporacions que paguen fins a 8.000 euros a l'any per les seves notícies.

Per no descartar oportunitats de negoci, Politico surt de tant en tant en paper, es penja a diverses plataformes digitals i organitza tot tipus de trobades, esmorzars i sopars de treball, protagonitzats per personalitats per debatre assumptes rellevants amb la finalitat d'impressionar les elits amb una poderosa i qualificada imatge de capacitat de convocatòria. «Som grans creadors d'esdeveniments i de relacions», presumeix.

L'amenaça populista

Paradoxalment, tant el Brexit com la victòria de Donald Trump als EUA o la de moment fallida amenaça ultranacionalista de Marine Le Pen a França s'han unit als europeus, analitza optimista, «perquè quan un veu les orelles al llop és quan es planteja si s'està millor a casa que al carrer, on fa molt fred», adverteix mentre, decebut, fa una mirada a la seva veïna i de nou poderosa Rússia, «un país al qual sempre han agradat els dictadors» i que ara eleva als altars un Putin «que s'aferra al poder per no acabar com Gaddafi», denuncia un dels periodistes més criticats pel Kremlin per haver denunciat amb duresa la seva agressivitat expansiva en el conflicte d'Ucraïna. On curiosament no veu cap amenaça populista és en la seva Polònia natal, tot i la corrupció i xenofòbia instal·lades en els últims anys al govern ultraconservador i euroescèptic de Llei i Justícia, el partit del ja traspassat expresident Lech Kaczynski i que el 30 % dels polonesos senti que 25 anys a Europa no els han valgut la pena. «Potser hi ha certs moviments populistes però els populismes i els extremismes han existit sempre tot arreu», diu abans de tornar a la seva màxima obsessió: fer un bon periodisme que resulti rendible.

El preu de la informació

Per a això, reitera que regalar la informació no és més que «el petó de la mort» i posa com a exemples d'adaptació al nou model de negoci periodístic dominat per les tecnologies a The New York Times amb 120 milions de visites al mes, que va apostar aviat per un arriscat mur de pagament que li «ha salvat la vida».

«Avui dia no has de confiar que la publicitat et salvi el negoci», avisa el periodista, que considera els ingressos pels anuncis com un extra del periodisme, el suport principal ha de procedir dels lectors. «Jo no veig cap inconvenient a la publicitat ni a les fonts de finançament mitjançant el branded content», reconeix, «però quan es fan aquest tipus de treballs per ingressar diners cal deixar ben clar que és publicitat i no un contingut editorial», subratlla.

En aquest convuls món de canvis disruptius, Kaminski aposta decididament per la renovació, per posar-se al dia, i per no oblidar que la tasca d'un periodista serà sempre més productiva en un aigua tèrbola, perquè és on més guany poden trobar els pescadors de notícies. «El Brexit ens ha obert les portes del Regne Unit», celebra el director de Politico Europe.