18 de març de 2020
18.03.2020

Mediocres al volant

17.03.2020 | 23:36

Tenir mitja pàgina d'un diari per opinar és un luxe però sobretot és una responsabilitat. Èpoques com l'actual reforcen aquest darrer compromís. Sense voler ser transcendent, estem entrant en una nova era i exceptuant els més vells, tots els altres perdrem la innocència i, sobretot, la nostra superficialitat. Anem a passar la lliçó de les nostres vides, acabi com acabi aquest forat negre que tenim al davant. Serà l'ensurt més gran de tots i quedarà aquí o potser, només potser, ens engolirà a uns quants. Els que van viure la misèria de debò, la postguerra, la gana i les mancances més vitals són els que arrisquen més aquests dies: la seva vida. El virus de la corona ens ataca a tots però és molt més agressiu amb els de salut afeblida per les xacres dels anys. Per a la resta, voldrà dir tornar a començar amb més o menys avaries en les nostres vides.

La llibertat individual és el segon bé més preuat de tots i l'hem de posar en quarantena en benefici de la salut comuna. Ens hem d'alinear rere els polítics que tenen l'autoritat legal per prendre decisions a favor o contra tots nosaltres. Els hem votat i en moments com els presents els hem de fer cas. Els pronostico a la majoria que aquesta crisi mai imaginada se'ls endurà pel desaigüe de la història. A empentes i rodolons. Però mentre el diable corri amb la dalla i la cara blanca com a El setè segell de Bergman, hem de seguir les seves directrius. Les dels que manen, no les del dimoni. I en aquest punt comença el problema. No ens respecten el dret a ser informats amb detall, sinceritat i neutralitat. Ens temen o ens veuen com uns immadurs. D'Igualada a Madrid i per ordre invers, he sentit el (meu) president Sánchez anunciant l'estat d'alarma en diferit i per etapes. Amb inquietants retards. A un ministre que no sap de qui depenen les fronteres. He vist el (meu) president Torra exigint tancar un país sense tenir poder per fer-ho i negant-se a signar al costat d'Urkullu. Al (meu) conseller d'Interior cridant a un confinament «simbòlic». El dia abans, he observat atònit com la (meva) consellera de Salut acabava la seva declaració plorant (fins aquí ho entenc) però saludant els seus pares, el seu marit i els dos fills, citant-los pel seu nom. Minuts després, el (seu) alcalde d'Igualada no responia a la periodista manresana Núria Bacardit res en concret en directe a TV3. Només paraules buides per quedar bé amb els seus votants. Ni l'obligada repregunta de l'admirat Quico Sallés va fer-lo sortir d'un argumentari buit i populista. I amb tot ells hem d'encarar «La» crisi. Jo els faré cas a tots en totes les meves responsabilitats personals i professionals. Ho recomanaré a tothom que m'ho demani fins que ens en sortim.

Però quan acabi tot, m'aplicaré a censurar-los i desemmascarar-los. La majoria són uns mediocres que han colonitzat la política fa temps, més enllà de parlar amb una certa gràcia i per a les seves parròquies. Uns i altres barallant-se per veure qui és el dipositari de la legitimitat i la legalitat. I ressonen els seus acòlits, els que tenen el cul llogat o fan seguidisme, per donar-los la raó de forma acrítica i assenyalant els altres (sempre n'hi ha un altre) com a culpables de tots els mals. És per no oblidar-ho mai. Els fugits cap a Múrcia o cap a la Cerdanya potser mereixen aquests polítics. Són alguns d'aquells que sempre passen de llarg del compromís comú. Però tenen certa disculpa per ser ciutadans sense responsabilitat i potser una mica cap verds. Però els líders de la societat, assolida per delegació nostra al moment de votar-los, hauran de viure amb la consciència infectada quan acabi aquesta contaminació sanitària amb ells al comandament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook