07 de abril de 2020
07.04.2020
Regió7

Una sanitària d'Althaia a l'UCI relata com una extubació va ser celebrada amb rialles i plors

«Qualsevol cosa et fa riure o et fa plorar», explica una infermera veterana de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa que ara està destinada a la Unitat de Cures Intensives

06.04.2020 | 23:28
Una professional sanitària de Sant Joan de Déu de Manresa es renta les mans durant el servei

«Qualsevol cosa et fa riure o et fa plorar», explica una infermera veterana de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa que ara està destinada a la Unitat de Cures Intensives a l'Hospital de Sant Joan de Déu. Per això, perquè «els sentiments estan a flor de pell», quan hi va haver una de les primeres extubacions d'un pacient ingressat a la zona de crítics –li van treure la respiració assistida–, hi va haver plors i també somriures. Aplaudiments entre el personal que va assistir a la maniobra, i abraçades. Discretes. No com les d'abans. I el millor de tot és que la maniobra va ser un èxit. Perquè sempre hi ha riscos, assegura la professional, que prefereix mantenir-se en l'anonimat per, segons diu, respecte als seus companys de feina.

L'altra fesomia de la lluita contra la Covid-19 i els moments d'alegria en la batalla contra el virus. No la de les defuncions que es produeixen gairebé cada dia amb casos confirmats de la infecció, sinó els que també hi ha sovint a les zones de crítics i semicrítics de Sant Joan de Déu. En aquesta ocasió, recorda la professional, tota l'operació va ser seguida pels professionals de la unitat, i l'èxit es va celebrar amb sentiments enfrontats. És l'altra cara del coronavirus. La de la seva derrota. Fins ahir, Althaia havia acumulat 334 altes.

Plorar en cas d'èxit


La professional explica que «quan veus tot de malalts intubats i que n'hi ha algun que es posa crític.... Algú s'ha mort. Vius la mort molt de prop i t'afecta com a persona. Estàs fent tot el que pots i dispenses tota la cura que necessiten...». Per això els casos d'èxit se celebren, ni que sigui plorant. I els altres casos senzillament es ploren, res més.

«Una infermera jove em deia un dia que tenia ganes de plorar. Ara no, li vaig dir. Quan sortim d'aquí plorarem les dues juntes». La professional de Sant Joan de Déu comenta que «quan arribes a l'hospital et transformes. Ho dones tot al 200%». I això que cadascú també arrossega la seva motxilla personal quan entra a la unitat de crítics i semicrítics. O a la planta. Tot és el mateix virus. I és qui, de moment, mana. Hi ha qui té parents ingressats, fills a fora, que no pot mantenir el contacte regular amb els seus o que en arribar a casa té por que pugui encomanar alguna cosa als familiars amb qui conviu. Conscientment i a desgrat manté distàncies.

La professional comenta que quan «et ve a sobre una cosa d'aquestes», el coronavirus, «tens por. Però la relació amb altres infermeres, metges, auxiliars, personal de la neteja, s'estreny. Som una pinya».

Del material de protecció personal, que escasseja, diu que a la seva unitat «el treuen de sota les pedres. Mai ningú s'ha quedat sense. Tothom n'ha sigut conscient i responsable». També afirma que la Fundació Althaia «ha fet el possible i l'impossible per tenir-ne, arreglar espais, material i infraestructures. Han acompanyat molt malgrat que tot sempre és millorable».

Pensar en els familiars


Insisteix a fer una reflexió. Igual que s'ha de tenir especial cura dels pacients, també s'ha de ser especialment sensible amb els familiars. «Atenem el pacient, però al darrere hi ha una família que està esperant tot el dia saber com està el seu pare, la seva mare o el germà. Amb plors, desesperats. També els hem d'intentar tranquil·litzar», assegura.

Recorda molts casos en què els mateixos familiars han transmès als professionals sanitaris que atenen els seus parents que els facin arribar missatges d'estimació. «Digues-li que l'estimo molt, que els seus fills l'estimen molt. I els ho has de prometre». Segons el seu parer hi ha molts cops que, per la mateixa pressió assistencial, «ens oblidem de les famílies, i pateixen. Pel cap de la gent hi passen moltes coses, i necessiten confort i esperança». Com la que va generar l'extubació del malalt en qüestió.

Afirma que tot plegat sembla una guerra, o pitjor, i vol fer un reconeixement a les dones, perquè la majoria són dones, que s'encarreguen de la neteja nit i dia. Grans oblidades i, en canvi, indispensables també, o sobretot, en un hospital.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit