11 de abril de 2020
11.04.2020
Regió7

De voluntària auxiliar a Londres a confinada 15 dies a Manresa

La manresana Anna Escamilla viu en primera persona la crisi de la Covid-19 al St. John Ambulance i des de fa vuit dies a la capital del Bages amb el pare malalt

11.04.2020 | 00:23
Anna Escamilla López viu a Londres des del juliol del 2008

Anna Escamilla López (Manresa, 1966) és una dona valenta que es va enamorar de Londres fa molts anys. Perruquera d'ofici, tenia el seu negoci al barri de la Mion de Manresa i viatjava sovint a la capital anglesa a cursos de perruqueria: «Sempre havia pensat que voldria viure-hi una temporada». Amb quatre fills, el seu món va canviar quan al seu marit li van diagnosticar un càncer. «Et canvia la perspectiva de la vida. T'adones que no tot és el negoci i els diners». La família va decidir que, si tot acabava bé, farien les maletes i s'instal·larien a Londres per «viure una experiència durant un any». I tot va acabar bé.

Van aterrar a Londres el juliol del 2008 i reconeix que els inicis «van ser difícils: buscar col·legi per als nens, feina, l'idioma... però ho vam viure amb molta alegria. Teníem ganes de fer un canvi i sabíem que seria positiu». La crisi econòmica els va enganxar ja instal·lats a Londres. L'Anna es va acabar venent el negoci a Manresa, i l'experiència, que havia de durar un any, ha continuat fins avui. Els seus tres fills grans, de 20, 21 i 22 anys, estudien a la universitat, i el petit, de 16, continua a l'institut. Separada des de fa un any i mig, «la vida dona moltes voltes», diu, l'Anna està molt «orgullosa» d'uns fills «molt madurs que m'estan ajudant molt». Sobretot ara.

El seu pare, de 81 anys, fa tres dies que torna a estar ingressat a Sant Joan de Déu pel coronavirus: «Està molt dèbil, amb complicacions»; i ahir van hospitalitzar la seva mare. Quan l'Anna va saber la situació familiar, la setmana passada, va comprar un bitllet d'avió i va tornar a Manresa, tenint clar que quedaria tancada a casa, confinada amb la seva germana, com a mínim 15 dies: «La situació no és fàcil, però és el que he de fer: ajudar la família en el que pugui. Sé que ells estan en bones mans. Hem de ser positives». Quan torni a Londres, la manresana continuarà fent de voluntària al St. John Ambulance, una organització que ofereix serveis de primers auxilis i mèdics d'emergència, i on col·labora des de fa una dècada.


Voluntària a St. John Ambulance

«Hi vas en el teu temps lliure, i ara, amb el coronavirus, ens han reclutat a tots els que estem disponibles. Inicialment prestem primers auxilis, però pots anar pujant. Aquests dies hem fet formació específica de la Covid-19; has de superar unes proves d'aptitud per poder atendre els pacients». Una mena d'auxiliar d'infermeria? «Sí, podríem definir-ho així». L'Anna ha passat de treballar amb ferits en baralles, de recollir comes etílics, d'atendre fractures o atacs de cor a ajudar a fer proves relacionades amb el coronavirus. El darrer torn, a urgències, al Lewisham and Greenwich NHS, un hospital de la xarxa pública, abans de viatjar a Manresa. I anirà allà on la necessitin: «Quan hi torni, em reincorporaré d'immediat. Em sento útil i m'omple poder ajudar i aportar el que sé i el que puc».

I com ho ha estat vivint? Ara, amb el primer ministre ingressat. «Com una crisi sanitària inèdita: el nivell de contagis repunta. Pensa en 250 llits i una llista de 1.000 persones. Un doctor per cada deu pacients». A Anglaterra, el confinament no és tan estricte, diu, «la gent pot sortir a fer esport un cop al dia. Però es va trigar a decretar el tancament i fins ara els mitjans de comunicació no han parlat obertament, la sensació és que no explicaven el que realment estava passant. És com si ningú no s'ho cregués, com si pensessin que el coronavirus no arribaria d'una manera tan virulenta. Però les previsions són dolentes, ja ha arribat, i jo crec que la crisi del coronavirus desbordarà el país tant com a Espanya o més. La sensació és que anem tard».

La manresana fa uns 7 anys que treballa d'ordenança amb plaça fixa a l'Instituto Español Vicente Cañada Blanch, un col·legi bilingüe que pertany al ministeri d'Educació d'Espanya. L'escola està tancada des de fa dues setmanes. «L'Estat espanyol ho va ordenar un dimarts i l'anglès, un divendres. No teníem casos confirmats però un munt de nanos amb símptomes...».

Té por treballant a primera línia? «No tinc por, per mi no. Tinc molta cura: amb les mans, la roba... Vaig a treballar amb molta força, amb moltes ganes d'ajudar. Pateixo pels meus fills i per la gent gran, que són els que descartaran abans. I m'emociono quan aplaudeixen un avi que s'ha recuperat, i ara encara més quan penso en la meva família. És dur perquè sempre penses que no et tocarà a tu. No és fàcil, però els meus fills em diuen que he de ser forta i que tirarem endavant, com sempre».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook