29 de setembre de 2020
29.09.2020
Regió7

PERFIL | El parèntesi vicari d'un activista molt polític

President per accident, Torra ha intentat liderar un govern dividit que ell hauria volgut que fos obertament desobedient

28.09.2020 | 23:40
El ja expresident de la Generalitat, Quim Torra |

Dues etiquetes han acompanyat Quim Torra Pla des de la seva investidura com a president de la Generalitat, el 14 de maig del 2018: «President vicari» i «més activista que polític». La primera, pel fet de ser considerat i considerar-se ell mateix com una mena de delegat interí de Carles Puigdemont, a qui considera titular legítim de la presidència malgrat la destitució per l'article 155, l'octubre del 2017. La segona, per una trajectòria que no arriba a la política institucional fins a les eleccions de desembre del 2017 però que, en canvi, és intensament política encara que exercitada en canals diferents, els de l'activisme cultural i social.

Fill d'una família amb casa pairal a Santa Coloma de Farners, el seu pare, directiu d'una empresa tèxtil, li va donar estudis als jesuïtes i a la facultat de Dret. Despert i espavilat, va entrar a treballar a l'asseguradora Winterthur, on va progressar fins a aconseguir una feina important a la seu central de Suïssa. Allà, però, es va estroncar el progrés. Des de Barcelona li van insinuar allò dels futbolistes: «Busca't equip», però ell va decidir que si el volien fora li havien de posar un bon taló al davant. Qui l'hi va posar, el 2008, va ser Axa, la multinacional que va comprar Winterthur. Amb el coixí econòmic de la quitança va muntar l'editorial A Contra Vent, especialitzada a recuperar producció de periodisme, assaig i humor catalanista dels anys vint i trenta del segle passat, amb una clara orientació cap als autors més «desacomplexats» i que sovint les deixaven anar pel broc gros. És probable que aquelles influències el portessin a alguns excessos literaris que li han estat retrets com a mostres de supremacisme ètnic català. Va anar freqüentant i animant cercles intel·lectuals del que es va començar a anomenar «independentisme desacomplexat» en oposició al pragmatisme i la prudència de l'institucional. Alhora militava en entitats com Òmnium, de la qual fou vicepresident i president interí entre Muriel Casals i Jordi Cuixart; Sobiranisme i progrés, que va presidir, i l'ANC, de la qual fou membre de la comissió permanent.

El 2011 l'equip de govern de Xavier Trias a l'Ajuntament de Barcelona el va fitxar com a gerent de l'empresa municipal Foment de Ciutat Vella, càrrec que l'any següent canviaria per la direcció del Born Centre Cultural, amb la comanda de fer-ne la zona zero de la memòria històrica del 1714 amb vista a la celebració del tricentenari. Amb feina segura, no va haver de patir per les incerteses del negoci editorial. El 2015, l'arribada d'Ada Colau li va comportar la destitució, però l'any següent el designaren director del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat.

Políticament va estar vinculat al grup d'El Matí, un corrent d'Unió Democràtica molt crític amb Duran i Lleida, i el 2009 es va declarar militant del Reagrupament de la seva cunyada Ruth Carandell i del cerdà Joan Carretero. Oriol Junqueras el va temptejar com a candidat per Girona a les generals del 2011 però les bases del partit es van revoltar i el van vetar: ja es veu que els problemes de Torra amb els republicans no són d'ara mateix. Durant sis anys es va centrar en l'activisme d'entitats i en tota mena de publicacions fins que a la tardor del 2017 Carles Puigdemont, ja des de l'exili, va bastir la llista de Junts per Catalunya amb molts independents de la seva confiança. Torra ho va acceptar i va ser el número 11 per Barcelona, que li garantia l'accés al Parlament i prou. Però llavors va començar tot l'embolic de les investidures frustrades.

Després que els tribunals espanyols impedissin la investidura telemàtica de Puigdemont, amb la primera enganxada entre JxCat i ERC per la negativa de Roger Torrent a desobeir; que després impedissin també la de Jordi Sànchez, en presó provisional; i que Jordi Turull fos empresonat el dia abans de la segona votació, Puigdemont va decidir proposar algú sense comptes amb la justícia i va designar Quim Torra, que poc s'esperava tal honor quan va assentir a ser a les llistes.

Hi va accedir proclamant la seva condició de suplent que cobreix la vacant temporal del legítim, fins al punt que no ha tocat el despatx de Puigdemont, però parlar cada dos per tres amb Bèlgica no bastava per dirigir un govern marcat per la més profunda desconfiança entre els dos socis de coalició, JxCat i ERC, que no va parar de créixer. Mentrestant, però, el president feia activisme i engegava dinàmiques que descobrien la complexitat de la situació. Així, en el marc d'un nou full de ruta, en què havia de tenir un paper notable un Fòrum Constituent presidit per Lluís Llach, va animar a celebrar l'aniversari de l'1 d'Octubre amb un «apreteu!» [sic] dirigit a les bases més mobilitzades; alguns s'ho van prendre tant el peu de la lletra que van intentar entrar al Parlament per la força i va haver-hi la primera gran càrrega dels Mossos contra els de l'estelada, i el primer festival de retrets creuats. Poca cosa en comparació amb el que va passar al cap d'un any per la sentència del Procés, amb diverses nits de càrregues sense contemplacions, destrosses, foguerades i la clara desautorització del conseller d'Interior sense, però, destituir-lo fins al cap d'una pila de mesos.

També al president activista, que aprofita totes les ocasions per furgar en les contradiccions de l'Estat i acusar-lo de repressor, correspon l'episodi que ha acabat en la inhabilitació. La pancarta demanant la llibertat dels presos i amb el llaç groc estava al balcó de Palau des del principi del mandat, però en la proximitat de les eleccions d'abril del 2019 la Junta Electoral va ordenar-ne la retirada per suposada falta de neutralitat. Torra, però, va esperar que fos el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, qui li digués que sí, que l'havia de treure, i llavors va fer-ho. No pas la pancarta en si, sinó el fet de menystenir l'ordre de la Junta Electoral, va ser considerat delicte de desobediència pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), sentència que ara ha estat confirmada pel Suprem i que és d'aplicació immediata al marge de possibles recursos.

La sentència del TSJC tenia una derivada automàtica que era la pèrdua de la condició de diputat, decidida per la Junta Electoral. Va haver-hi un gran debat sobre si això era correcte, però finalment Roger Torrent va evitar desobeir, com havia fet amb la investidura de Puigdemont, i Torra s'ho va agafar molt malament. «Aquesta legislatura ja no té més recorregut polític. Arriba al seu final. Aquesta setmana hem pogut constatar que els dos socis de govern encarem el camí cap a la independència d'una forma que ha comportat el deteriorament de la confiança mútua que es necessita en els moments més decisius », va anunciar ara fa vuit mesos. Hi hauria eleccions tan bon punt s'aprovessin els pressupostos, però aquests van ser aprovats i les eleccions no es van convocar, primer per la covid, després per afrontar la nova normalitat, després per lluitar contra els rebrots... El cert, però, és que Puigdemont necessitava temps per tancar les ferides obertes al seu espai per la resistència dels de David Bonvehí a ser assimilats de franc, i per millorar posicions en unes enquestes favorables a Esquerra.

Ha estat justament a les acaballes, amb el rellotge de la inhabilitació en compte enrere, quan Quim Torra i Pla s'ha destapat com a governant gestor, amb un parell de cops de puny sobre la taula que han espavilat les conselleries de Salut i Educació per plantar cara, la una, a la pandèmia que no se'n va, i l'altra, al principi de curs escolar. Molts crítics han aplaudit l'epifania d'aquest Torra governant que deixarà de ser-ho per un dels seus rampells com a activista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit