La infermera Raquel González Urria i el doctor Daniel Camprubí formen part del grup Ubuntu, un equip multidisciplinari i especialitzat de l'Hospital Clínic que fa anys que es preparava per a l'arribada d'una malaltia altament transmissible com la covid-19. Aquest grup va participar en el primer diagnòstic a Catalunya, el 25 de febrer, i va fer el seguiment de la pacient. Els dos professionals coincideixen a recordar aquells dies amb la «incertesa» d'enfrontar-se a una malaltia desconeguda, però sense tenir por, sobretot per la seva formació, i amb una «energia increïble» per trobar-se davant d'una gran responsabilitat. Però no s'imaginaven tot el que vindria després, i és ara, diu González Urria, quan és més complicat: «Estem més decaiguts».
El grup Ubuntu està especialitzat a detectar alertes i muntar protocols per a aïllaments d'alt nivell, i per això els seus membres es trobaven a primera línia quan el tsunami de la pandèmia va arribar a Catalunya, on l'Hospital Clínic és el centre de referència per a aquestes situacions. «Estàvem esperant que tard o d'hora arribés el primer cas, era qüestió de temps», explica el doctor Daniel Camprubí, especialista del Servei de Salut Internacional del Clínic, en una entrevista sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya, el 25 de febrer del 2020. Les setmanes prèvies, professionals del Clínic ja havien començat a doblar torns i feien proves a les persones que presentaven símptomes i havien estat en zones amb transmissió comunitària coneguda.
D'aquells dies, recorda un «cert grau de frustració» per testar menys del que els hauria agradat, si bé la capacitat per fer-ho era reduïda i els criteris estaven estandarditzats en l'àmbit europeu. «El que hem après és que la velocitat per testar en l'àmbit burocràtic no és la que ens agradaria en l'àmbit clínic».
«Era a casa quan em van trucar per activar-me per a la guàrdia del primer cas. Estava tranquil·la i em sentia segura per aquesta formació extra en aïllament», diu Raquel González Urria, infermera de l'Àrea de Vigilància Intensiva. «Hi havia incertesa. Ningú sabia què venia, però també notàvem una responsabilitat molt gran i ho vam encarar amb moltíssimes ganes i una energia increïble», afegeix. «Teníem el punt de nerviosisme d'estar afrontant una malaltia que desconeixem. Seguim tenint molts interrogants, però els de les primeres setmanes eren grandiosos», diu Camprubí.
De la incertesa a la por
Pocs dies després, la transmissió comunitària del virus a Catalunya va impactar de forma virulenta els centres sanitaris. «Recordo molt caos i llavors sí que vam passar de la incertesa a tenir por, potser. Però la por no podia anar per davant del que havíem de fer», assenyala González Urria. «Encara em sorprèn la plasticitat que va tenir l'hospital; com es van obrir sales, com es van muntar preses d'oxigen on no n'hi havia. Les unitats es van transformar de la nit al dia per a l'atenció directa de pacients amb covid-19», explica. La part reconfortant és veure que tots els companys anàvem a l'una, però també hi ha la part de por, el moment en què semblava que no hi hauria prou llits a les UCI, que l'endemà el nombre d'ingressos podria ser més gran. Per sort aquell moment límit no va arribar mai», diu Camprubí.
Un any després, González Urria reflexiona que la situació actual li és més difícil de gestionar: «Ara és molt dur perquè se'ns ha acabat l'energia del principi. Per molt que els tractaments siguin millors i hagi arribat la vacuna, el desastre segueix igual i la gent no ho acaba de veure. Necessitarem ajuda psicològica segur, jo com a mínim».
«Ens queda molt per aprendre», diu Camprubí. «La part de neguit o de por que tinc és que ens quedem amb el fet d'haver-ho fet tan bé com hem pogut però no ser capaços d'actuar millor de cara a la propera».
