«Un cop ens van dir que no ens podíem despullar en escena»

De petita, els companys del col·legi li deien la Shakespeare. Per què?

Entre sisè i vuitè d’EGB, el sistema educatiu d’abans, em vaig llegir les obres completes de William Shakespeare. Van fer una sèrie de televisió anglesa sobre l’autor quan era petita, i em va interessar, i aquí vaig començar. Vaig llegir-ho tot menys els sonets, començant per les tragèdies i acabant per les comèdies. El que m’atrau de llegir textos teatrals és que bàsicament hi ha diàlegs, i com que no és un text descriptiu, i per tant l’autor no mostra com són exhaustivament els protagonistes i l’entorn on transcorre l’acció, els lectors s’han d’imaginar com són els personatges i les escenes. És divertit.

Encara li diuen Shakespeare?

Hi ha tres persones que encara m’ho diuen. O també m’anomenen la William.

Va estar en un grup juvenil vinculat al Teatre Patronat de Berga, tot i que puja un graó més pel que fa la seva relació amb el teatre quan estudia a l’Institut del Teatre.

Fa tres dècades, als 16 anys podies entrar a l’Institut del Teatre. Això ara ha canviat. Els meus pares em van deixar explorar la meva passió pel teatre formant-me en les arts escèniques, però em van dir que havia d’acabar BUP i COU, i passar la selectivitat. Si no hagués superat les proves per entrar a l’Institut del Teatre hauria estudiat Filologia Catalana, era l’opció que vaig escollir. Però vaig entrar a l’Institut, tot i que al centre que tenen a Vic, per fer-hi teatre de text. Hi vaig estar dos anys, i vaig tenir ganes d’anar al de Barcelona. Però em van dir que no podia continuar els mateixos estudis al centre de la capital catalana, així que vaig començar amb el teatre de gest, i vaig tornar a fer unes altres proves per accedir-hi.

A partir d’aquí li interessa el teatre gestual?

Sí, i els que fèiem teatre estàvem mal vistos perquè semblava que, un cop feies 18 anys, havies d’estudiar alguna altra carrera. Així que els que fèiem teatre estàvem al cantó dels perduts. A mi no em va preocupar gaire tot això i mai no em van dir res, però als meus pares li feien comentaris perquè altra gent no ho veia com una professió. Sortosament això ha canviat i ara hi ha una altra imatge de l’ofici.

Tràfec Teatre neix quan vostè era molt jove i volien fer posades en escena singulars.

Bé, nosaltres fèiem representacions per fer-ho, no hi havia un objectiu molt clar i definit. Fa trenta anys, per exemple, podíem fer una representació al carrer, sense escenaris ni res, utilitzant les gesticulacions. Fèiem un teatre diferent al que el públic està habituat a veure en una sala de teatre. Ho fèiem per sorpresa! Eren accions petites que fèiem a l’aire lliure sense avisar i, és clar, a la gent li podia sorprendre veure actuar al carrer. Ara potser no ho podríem fer perquè demanen permisos per a qualsevol cosa que vulguis fer a l’aire lliure.

Un cop van tenir problemes amb la policia a Berga, oi?

Bé, és que també fèiem accions teatrals als aparadors de les botigues. És clar, avisàvem el propietari del comerç perquè ens ho deixés fer, i un cop, en un establiment de mobles, vam recrear una situació en què escenificàvem que ens aixecàvem del llit i ens trèiem la roba, però en cap cas ens quedàvem despullats. Algú ho devia trobar escandalós i va trucar a la policia. Els agents van venir, ens van preguntar què fèiem, perquè estàvem escandalitzant la gent del carrer, i vam haver d’explicar que simplement estàvem fent una representació.

Em sembla que hi ha gent que es pensa que es despullen molt sobre l’escenari.

No és cert! Només ho fem quan la situació escènica ho requereix, i no m’agrada que els actors es despullin perquè sí. Crec que un nu sobre l’escenari ha d’estar justificat.

Però algun problema han tingut també en algun teatre de Berga en aquest sentit.

Al Teatre Patronat ens van dir que no ens podíem despullar sobre l’escenari ni dir paraules mal sonants perquè això molestava el públic. Ens ho van dir quan hi volíem representar Zel, tot i que no hi fèiem res que pogués ofendre ningú, ni hi sortia ningú despullat. Tot això ens ho van dir per una obra anterior en què va sortir algun nu, tot i que estava justificat i en tot cas era un moment molt concret de l’obra.

Més recentment, van representar l’obra Assaig T4, que ha tingut un gran èxit. Una representació que, fins i tot, ha viatjat per Europa.

Els assajos van costar molt perquè hi participaven molts actora i, a més, el procés de creació va ser llarg, perquè al darrere hi va haver un treball exhaustiu de recerca per conèixer el context històric i trobar casos reals de persones que van patir la crueltat dels camps de concentració després de la Segona Guerra Mundial i que en van ser supervivents. No ens vam imaginar al principi que tingués tan èxit. Vam ser l’única companyia de Catalunya i de l’Estat espanyol convidada el 2017 al Festival Mundial de Teatre Amateur de Mònaco, i això ens va obrir moltes portes.

Han portat Assaig T4 a diferents països d’Europa. Com és la reacció del públic a altres llocs?

És molt agraït. Amb Assaig T4 ens donaven gràcies per recuperar la memòria de l’Holocaust, però en accions teatrals al carrer hi ha gent que ens ha donat les gràcies pel simple fet d’haver fet una representació. És clar que aquí hi ha persones que valoren l’esforç i la posada en escena, però en altres països és molt més evident, i es veu un respecte molt gran pel teatre que a aquí, a Catalunya, no veig.

Està preparant alguna nova representació?

Ara és molt difícil portar a terme iniciatives teatrals per la pandèmia. Assajar és molt complicat perquè hem de ser grups bombolla i hem de trobar espais adequats per fer-ho, però tenim un parell de projectes que estan en marxa i que ja concretarem al seu moment.

No en pot fer cinc cèntims?

Quatre pinzellades, sí. Per començar, hi ha cel·les. Durant el confinament ja vam estar treballant aquest projecte amb assajos virtuals, i era terrible perquè el teatre no pot ser a distància. En els assajos cal estar en contacte, i el grup ha de suar junt. Però és una idea que estàvem desenvolupant i potser ara començarà a sortir. Tracta del mite del minotaure, i en la representació hem afegit les experiències de la gent en el confinament, quan tothom estava tancat i no es podia sortir de casa, i és que va ser un moment en què, entre quatre parets, tothom va descobrir el monstre que hi ha dins de cada persona. La casa va ser com un laberint en què vam estar dos mesos.

I l’altre projecte?

Es tracta d’una iniciativa de més envergadura i que està molt verda encara. És una idea que, precisament, neix després del confinament. Quan estudiava teatre gestual, hi havia set alumnes noies i set nois. De tot això fa trenta anys ja. I els nois de la classe van plegar per diferents motius i només vam quedar les set dones, i vam fer juntes una representació. Vam posar en escena Strip-tease, del dramaturg Joan Brossa [un conjunt de peces en què l’històric poeta aprofità la convenció del despullament per mostrar que les coses no són el que semblen], i que ara estem recuperant. Ens hem posat en contacte totes les noies d’aquella classe i volem refer l’Strip-tease amb la visió que han passat 30 anys.

Es retrobarà amb antigues companyes?

És com un tornar als orígens. Ho fem amb l’objectiu d’explicar que la dona pugui fer un streaptease i, tot haver passat els anys, se senti còmoda amb el seu cos.

Dignificar el cos, sigui com sigui, perquè cadascú de nosaltres es pugui sentir bé amb si mateix.