Valium, Noctamid, Trankimazin… Davant l’angoixa provocada per la pandèmia de la covid-19, en els darrers anys es van popularitzar els noms de medicaments contra l’insomni. En el cas de França hi ha un altre somnífer en boca de molts ciutadans en aquests darrers mesos: el Lepenazim. La ultradretana Marine Le Pen ha basat la seva campanya per a les presidencials franceses del 24 d’abril (segona volta) pràcticament en un sol objectiu, com és deixar de fer por.

La irrupció d’Éric Zemmour, que finalment ha estat secundària des d’un punt de vista electoral en haver obtingut el 7% dels vots, va ajudar Le Pen a dotar-se d’una imatge més moderada. La candidatura del polemista islamòfob va accelerar amb passos de gegant l’estratègia de dédiabolisation (desdemonització) duta a terme per la Reagrupació Nacional (el Front Nacional fins al 2018) des del 2011, quan Marine va prendre les regnes d’aquesta formació fundada el 1972 pel seu pare Jean-Marie Le Pen.

Tot i el seu apogeu en les últimes dècades, la ultradreta francesa gairebé sempre ha xocat amb els mateixos esculls: el sistema electoral a doble volta (que afavoreix la victòria del mal menor) i la tradició del «front republicà», expressió utilitzada a França per designar el cordó democràtic que evita els triomfs de la ultradreta. Tot això va contribuir a fer que el partit de Le Pen disposi d’un poder institucional inferior al de Vox a Espanya. Només té set diputats a l’Assemblea Nacional (amb 577 escons) i l’Ajuntament de Perpinyà com a única vitrina amb certa importància.

«Le Pen parteix del diagnòstic d’una França traumatitzada, que surt de cinc anys marcats per una successió de crisis. Vol apaivagar i moderar el seu discurs. Presentar-se com la candidata terapeuta», destaca en declaracions a Le Monde Raphaël Llorca, expert en comunicació política i membre de la Fundació Jean Jaurès. En concret, pretén anestesiar els electors d’esquerres, decebuts per Emmanuel Macron, que van votar en contra de Le Pen a la segona volta del 2017. La candidata també aspira a seduir una part de l’electorat conservador atret per les seves idees, però que fins ara es resistia a votar-la degut a la reputació del seu partit com una amenaça per a la democràcia.

Aquesta estratègia ha resultat un èxit per als interessos de la ultradreta. No només va millorar els resultats respecte a les presidencials anteriors, passant del 21% al 23%, sinó que els sondejos també pronostiquen una segona volta més ajustada que el 2017, quan Macron es va imposar amb el 66% davant el 34% de Le Pen. Segons un baròmetre sobre la popularitat dels polítics de l’institut Elabe, publicat a principis d’abril al diari Les Echos i que no incloïa els índexs de popularitat de Macron ni del primer ministre Jean Castex, Le Pen s’ha convertit en la segona política menys impopular del país: el 35% de francesos en tenen una imatge positiva. Només la superava l’exprimer ministre Édouard Philippe (44%).

«El debat va banalitzar completament el discurs de Le Pen, ja que ella va disposar d’un formidable director de campanya encara més desmesurat que ella: el senyor Zemmour», va criticar Macron en una entrevista al diari Le Parisien, publicada pocs dies abans de la primera tornada.

La irrupció del polemista, malgrat haver eclipsat durant la tardor i bona part de l’hivern la campanya lepenista, va acabar sent un avantatge per a l’aspirant ultra.

Una altra carta utilitzada per endolcir la seva imatge: la seva passió pels gats, cosa que li va servir per donar-se una certa reputació entre els animalistes. Però, malgrat totes les seves argúcies comunicatives, Le Pen continua defensant un programa xenòfob, nacionalista, euroescèptic i de dretes econòmicament, com ho va fer la ultradreta lepenista en els darrers 40 anys.