De Gorbatxov a Putin: la transició avortada a Rússia

Gairebé tres dècades separen el 31 d’agost del 1994, data en què els últims soldats russos van abandonar el territori de la ja extinta Alemanya Oriental després que Mikhaïl Gorbatxov es negués a reprimir manu militari la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d’Alemanya, i el 24 de febrer del 2022, dia en què el president Vladímir Putin va ordenar al seu Exèrcit irrompre a Ucraïna, el país veí ja convertit en un estat independent, per col·locar-hi un Govern afí.

En aquest lapse de temps, els successius líders al capdavant del Kremlin han capgirat com un mitjó la política del país, tant en l’àmbit domèstic com en l’exterior, i han transitat d’un país immers en un procés d’obertura i amb al·lèrgia a emprar la força per resoldre els seus afers exteriors a un estat marcadament totalitari i capaç de llançar una invasió terrestre en tota regla contra un altre estat, un fet no vist a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

Quan una nació experimenta aquests canvis tan radicals en un període històric relativament curt, quan els valors que guien una mateixa societat i les seves elits resulten tan contradictoris entre si, la pregunta és gairebé inevitable: Què és el que ha anat malament a Rússia? Per què la transició que l’URSS/Rússia va iniciar als anys 80 va fracassar i finalment va ser avortada amb l’arribada de Vladímir Putin al poder l’any 1999?

Carmen Claudín, investigadora principal del Centre de Barcelona per als Assumptes Internacionals (CIDOB), és poc inclinada a qualificar de «transició» els processos polítics viscuts en els últims anys d’existència de l’URSS i l’arrencada de la Federació Russa com a estat independent. Però sí que identifica una «fe excessiva i innocent» en la capacitat transformadora de l’economia de mercat per part dels intel·lectuals i dirigents que els anys 80 i 90 van portar el pes de les reformes. «[Iegor] Gaidar i altres pensadors van creure que privatitzant i aplicant l’economia de mercat, els canvis democràtics vindrien sols; no es van adonar que en democràcia, les institucions també són molt importants», destacava a El Periódico en conversa telefònica. Si les institucions continuen sent en essència les mateixes i funcionen de la mateixa manera, «tot depèn de les persones al capdavant de les mateixes i de la seva eventual voluntat» perquè les reformes i els canvis es materialitzin i desenvolupin, continua.

Justícia sense reformar

Com a exemple, cita, entre d’altres, la justícia, un àmbit que no ha estat reformat des dels temps soviètics, cosa que ha propiciat abusos quan ha arribat al poder un cap de l’Estat amb voluntat repressora per fer callar veus dissidents com Putin. «Sense justícia independent, sense transparència no hi ha democràcia», va emfatitzar. De fet, la falta d’independència de jutges i magistrats ha permès que a la Rússia actual es persegueixi i empresoni els últims anys amb acusacions fabricades o falses opositors o periodistes crítics, una reminiscència dels judicis-farsa que se celebraven contra dissidents a l’URSS, segons han denunciat diverses ONG de drets humans.

Un altre dels elements que han permès a un president obertament al·lèrgic a la democràcia com Putin revertir la direcció aperturista en la qual caminava Rússia és el concepte de la llibertat com «una concessió del poder», no com un dret o avanç que pertany a la ciutadania i pel qual cal lluitar i mantenir-se alerta per garantir la seva pervivència. «El procés de canvi va venir donat des de dalt, no va ser resultat d’una mobilització des de baix», recordava Claudín, la qual cosa va facilitar enormement la tasca a les autoritats quan aquestes van decidir fer marxa enrere.

Per sobre de tot, planeja el «xoc psicològic» i la sensació d’inseguretat que es va estendre entre la ciutadania a causa dels canvis. «El que ha viscut el país des dels anys 80 no ha estat un simple canvi de Govern, ni tan sols un canvi de règim», explicava Claudín. Es tracta d’un «canvi de sistema», similar al viscut al país després de la revolució bolxevic, continuava. «Més que les privacions econòmiques que van tenir lloc llavors, molt similars a les existents durant l’era soviètica, el que va impactar i va inquietar els ciutadans va ser la desaparició de les certeses i garanties que els concedia l’Estat sota l’URSS», concloia la investigadora.