«Si ho mirem per normativa, el límit són 75 anys, i si ho mirem per projectes, en tenim molts. Però soc conscient que he d’estar molt atent per veure fins quan puc ser encara útil en aquesta feina, i en quin moment és millor deixar pas a una persona nova. Això s’ha de fer escoltant molt la comunitat i aprofitant les visites canòniques». Aquesta és la resposta que l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler i Canals (Santa Eugènia de Ter, 1946), donava a Regió7 en una entrevista publicada el 13 d’agost del 2010, just quan es complien deu anys de la seva benedicció abacial davant de la pregunta que se li feia sobre el seu futur en el càrrec.
Han passat 11 anys més, temps durant el qual ha continuat com a abat d’una de les comunitats benedictines més conegudes arreu del món. Ara, però, el relleu és a les portes. Soler complia ahir 75 anys, edat en la qual (tal com informava Regió7 en l’edició de dimarts), segons marca la regla de sant Benet, ha de presentar la renúncia. A partir d’aquí s’obre un procés que es preveu que derivi en l’elecció del seu successor la propera tardor. Si la previsió es compleix, Josep Maria Soler haurà completat una etapa de 21 anys al capdavant de la comunitat, marcats per un pròleg i un epíleg que han impactat fortament en el santuari. Ha estat un abadiat que ha anat dels aiguats a la pandèmia. Un període de modernització i creixement amb la mirada posada en la commemoració, el 2025, del mil·lenari de la fundació de l’abadia. Però també marcat, en la recta final, per casos que s’han conegut d’abusos sexuals per part d’alguns monjos de la comunitat en el passat, i algun també de més recent que la pròpia abadia ha fet públic.
Estrena de xoc
Soler va ser escollit pels monjos de la comunitat i proclamat oficialment el 16 de maig del 2000.Quan encara no havia passat un mes, el 10 de juny d’aquell any, van tenir lloc els tràgics aiguats que van assolar especialment l’àrea sud del Bages i del nord del Baix Llobregat, l’enclavament de la muntanya. En el cas de Montserrat, una pluja desfermada en poques hores de matinada va convertir el torrent de Santa Maria –que davalla des del capdamunt del massís fins a desembocar al Llobregat passant pel bellmig de l’àrea del santuari– en un riu efímer però desfermat que va arrossegar desenes de vehicles que hi havia aparcats, convertint-los en ferralla; va inundar i arrasar els espais de botigues, restauració i serveis; i va convertir tot l’entorn del monestir en un mar de tones de còdols i fang. La comunitat, amb l’abat debutant al capdavant, va ha ver de començar un procés de reconstrucció. Ara bé, en el cas de Montserrat, de la desgràcia se’n va fer una oportunitat, perquè la reconstrucció va esdevenir una modernització de l’entorn del santuari. De fet, Josep Maria Soler ho afirmava en la mateixa entrevista publicada per aquest diari el 13 d’agost del 2010 quan se li recordava la coincidència de la seva estrena en el càrrec amb el diluvi destructor: «Ho vam aprofitar per decidir si allò malmès s’havia de restaurar tal com era o amb projectes nous, i d’aquí van sortir les botigues actuals i l’espai audiovisual, entre altres. Al cap de deu anys puc dir que el resultat ha estat positiu», reflexionava una dècada després.
Reconstrucció
Efectivament, aquells aiguats van suposar una palanca de llançament per a la modernització de l’entorn del santuari, que a més va coincidir amb dos fets que ja s’estaven promovent i que cavalcaven en la mateixa direcció. D’una banda, la creació de la Fundació Montserrat 2025, nascuda precisament per recaptar fons per a la progressiva restauració del santuari de cara a la celebració del seu mil·lenari. De l’altra, que en aquell moment ja s’estaven iniciant les obres del nou Cremallera, un altre atractiu per al rellançament del santuari. Soler quedarà per a la història gràfica com l’abat que va rebre i beneir, l’11 de juny del 2003, el nou tren que connecta el santuari amb Monistrol, en la que va ser una de les últimes grans inauguracions que es va reservar el president Jordi Pujol.
De l’eclosió a la covid
Amb totes aquestes peces encaixades, el període de Josep Maria Soler ha coincidit amb l’etapa de clar creixement com a pol turístic, la gran font d’ingressos de Montserrat, amb un creixement constant que va dur a superar els 2,5 milions de visitants el 2016, i els 2,7 el 2017 i 2019. Aquests creixements progressius només van tenir dos parèntesis, els anys 2008 i 2009, en què es va produir un lleuger retrocés quan la muntanya es va tornar a rebel·lar. En aquell cas va ser per episodis de grans esllavissades i despreniments, que van interrompre els accessos per carretera i pel Cremallera durant setmanes.
Aquell creixement exponencial de visitants que va situar en 2,7 milions el nombre de turistes el 2019 s’ha tallat de soca-rel el 2020 i aquest 2021 per una causa per tots coneguda, la pandèmia mundial de la covid-19. Soler presenta la renúncia al seu abadiat en un nou període de reconstrucció (o de recuperació), després d’un any i mig en què la caiguda de visitants s’ha situat al voltant del 80% respecte al 2019, el que ha posat la gestió del santuari en una situació molt complicada, ja que ha quedat encongida la que és la gran font d’ingressos.
La llosa dels abusos
Però, segurament, el pitjor any de l’abadiat de Josep Maria Soler va ser el 2019, quan van sortir a la llum antics casos d’abusos sexuals per part de membres de la comunitat benedictina. El gener d’aquell any, un antic membre del grup d’escoltes catòlics del monestir de Montserrat, Miguel Ángel Hurtado, denunciava que l’abadia havia encobert durant 20 anys els abusos que va patir d’un monjo el 1998, mentre que des de la comunitat benedictina s’assegurava que sempre se li va donar suport. Hurtado va desvelar que es tractava del germà Andreu Soler, que va fundar el moviment escolta de l’abadia i que en va ser el seu responsable durant 40 anys. El denunciant assegurava que tant l’anterior abat de Montserrat Sebastià Bardolet com l’actual, Josep Maria Soler, van conèixer des del 1999 la denúncia dels abusos i no hi van prendre cap mesura. En aquell moment, el monestir de Montserrat va explicar en un comunicat que, malgrat que el pare Andreu Soler sempre va negar els fets denunciats per Hurtado, «com a mesura preventiva» l’abat Josep Maria Soler havia apartat el monjo denunciat (quan se’n va tenir coneixement) de tota activitat pastoral i de contacte amb els joves. L’any 2000 el pare Andreu Soler va ser traslladat al monestir del Miracle i hi va morir el 2008. A partir del moment que, a principi del 2019, Hurtado va portar la seva denúncia a la llum pública, la comunitat va crear una comissió per investigar aquest i altres possibles casos. Una comissió que va fer públic el seu informe el setembre d’aquell any i que concloïa que el monjo Andreu Soler va ser un «depredador sexual i un pederasta» per diversos abusos que hauria comès entre el 1972 i el 1999 mentre era responsable de l’agrupament escolta Nois de Servei. Després de les investigacions fetes, el mateix informe posava al descobert un altre paquet d’abusos, en aquest cas a dos antics escolans, per part d’un monjo que estava fora del monestir des del 1980. Des que es va constituir la comissió, el germà Andreu M. Soler va ser denunciat per 12 persones.
L’abat Josep Maria Soler va demanar perdó a les víctimes en sengles homilies, una just després que Hurtado fes públic el seu cas, i l’altra el 8 de setembre, després que la comunitat expliqués el contingut de l’informe de la comissió.
Més recentment, el juliol passat, la comunitat benedictina va comunicar que havia apartat de totes les seves activitats un monjo de la comunitat, G. S. V., després que aquest rebés, a través dels Mossos d’Esquadra, una citació judicial per declarar per uns presumptes abusos sexuals contra un menor.
Segons va detallar el monestir, els presumptes abusos haurien tingut lloc el 2019 quan la víctima tenia 17 anys, tot i que no concretava si els fets es van produir al mateix monestir o fora. La citació judicial la van dur els Mossos al monestir i, en tenir-ne coneixement, el pare abat Josep Maria Soler, juntament amb el consell de degans, va ordenar l’obertura «immediata» d’una investigació prèvia tal com preveu el dret canònic en aquests casos per tal de notificar els fets a la Santa Seu i determinar-ne les responsabilitats que se’n puguessin derivar.
