Aurora Cruz, infermera amb una llarga experiència, tindrà per sempre memoritzada la data del 27 de desembre del 2020, quan va ser l’encarregada de posar la primera vacuna a una persona, Leo Sánchez. «La vacuna era la gran esperança», recorda. Des d’aleshores n’ha punxat centenars més, però aquella es va viure amb una emotivitat especial. De fet, ella es va vacunar el mateix dia, aprofitant una de les tres dosis que havien quedat. I Cruz, que des del primer dia ha estat a primera línia, visitant molt les residències, no ha agafat la covid. «He tingut molta sort», afirma.
Com va ser que va posar la primera vacuna a la Catalunya Central?
Em van demanar si hi volia anar. Jo era una de les responsables de residència de Manresa, i vaig dir que sí. Curiosament, després de la llarga experiència com a infermera, aquell dia estava com un flam. Veia que anàvem a fer una cosa important. Va ser emocionant quan vam destapar la nevera i vam veure la vacuna. Totes les infermeres ens vam fer la foto amb una vacuna. Ens feia molta il·lusió.
I què va pensar en aquell moment?
Vaig veure que allà es començava un procés. Que treballaríem molt, però que vèiem la llum. Després hem anat vacunat molta gent i ara tenim una altra onada, però no és el que ens passava els primers mesos.
Què us imaginàveu què passaria amb la vacuna?
Allò era la llum. Era dir per fi tenim la vacuna. Com a mínim teníem alguna cosa. Era un lluitar contra el virus amb alguna arma, ja no anem a cos. Jo confiava que ens en sortiríem. És un altre moment. Aquest ambulatori algun dia petarà de tantes consultes i tantes proves, però és diferent que abans de la vacuna: ara la gent no s’està morint.
Hi ha hagut dies de cansament, de més duresa?
Algun dia hem treballat molt, però dur, fer domicilis. Algun dia, de tant carregar xeringues, he acabat amb els dits adolorits, i això no m’havia passat mai. A la nit em feia massatges. No sé quin dia n’he posades més, però avui (divendres) en poso unes 80.
