La mort, vestida amb parracs que voleien en el seu propi vent cantellut, brandant la dalla que colpeja i ens separa del ser, s’ha endut l’amic Josep Rojas. Vostès han pogut veure la seva firma en un munt de fotografies de tota mena publicades a Regió7; nosaltres, els que hem tingut la fortuna d’haver treballat amb ell, hem vist com hi posava la vida. Els amics i els coneguts, aquestes darreres hores, han coincidit en els qualificatius: bona persona, amable, treballador, familiar, divertit, rialler, pràctic; em feia una aclucada d’ull i m’engegava: la joie de vivre, Salvador! El Josep ha estat un salvavides en moltes ocasions; tenia l’habilitat de reconnectar-te; ell que tampoc no ho havia tingut fàcil, malgrat les aparences. El Rojas, així, amb l’article situat davant el cognom amb què els catalans reconeixem en vida els nostres artistassos, jugava a fons per folrar l’existència amb un llençol de “bon rotllo”. Amb més de vint anys de treball compartit, no el vaig veure maig enfadat i això, en una feina com la de fotoperiodista, té molt de mèrit. És clar que hi ha hagut moments de tota mena, molt més per culpa meva que no pas seva; el record que ens queda del Josep Rojas és el bon record. Es diu que ningú no mort mentre hi hagi qui el recordi; jo hi crec en aquest pensament, però tot i aquest auto convenciment, un més per a explicar-nos l’inexplicable, el cert és que no podrem tornar a gaudir de la seva rialla sincera en la trobada fortuïta i això també ho trobarem a faltar. Amic Josep, si hi ha un honor en tot plegat, és el d’haver-te conegut i tractat, saber que ens volies part de la teva vida. Hem après molt al teu costat, has deixat l’empremta ben marcada. Una abraçada eterna.
