Va ploure molt i molt, des de les capçaleres fins a la part baixa dels rius de l’interior del país, com ara el Llobregat i el Cardener. És conegut que s’han de mantenir netes d’habitatges i activitats les lleres, perquè els rius, l’aigua, recupera antics passos naturals en les inundacions. I això, i molt més, és el que van fer els rius ara fa 40 anys. La del 7 de novembre del 1982 va ser la darrera gran inundació a la Catalunya central, tot i que també va deixar un dramàtic record al barri de la Farinera, a Sant Vicenç de Castellet, la del 10 de juny del 2000. En tot cas, aquesta segona va tenir una concentració en els danys -humans, també- més puntual.
Aquelles 18 hores de pluja, aquells més de 400 o 450 l/m2 acumulats al naixement dels rius, van causar la darrera gran catàstrofe natural en matèria d’aiguats. Comparable per impacte a la societat, segurament, als incedis del 1994 o 1998 al Bages, Berguedà i Solsonès. Aquell mateix dia, el Papa visitava Montserrat, davant d’una gran expectació i amb centenars de joves que hi van pujar a peu des de Monistrol. Una esllavissada a la vora de la carretera de Can Maçana va atrapar dues joves, Mercè Sàiz i Maria Dolors Boada, de Sant Hilari Sacalm i Girona, que hi van perdre la vida. També a Solsona, a la riera Negra, una altra persona va morir.
Els pantans de la Baells i de Sant Ponç (el de la Llosa del Cavall, també al Cardener, es va construir posteriorment) estaven molt plens abans de l’episodi de pluja i no van poder complir la missió de retenció. Però val a dir que va ploure tant i tant durant 18 hores que als embassaments entrava molta més aigua que la capacitat d’evacuació que tenen. Revisar les imatges de l’aigua escopida a gran pressió i distància a la part inferior de l’embassament de la Baells encara fa feredat avui. La làmina d’aigua, en una imatge que amb la secada actual sembla inversemblant, va arribar al límit de la presa.
La imatge mostra com la làmina d’aigua va arribar fins al límit a la part superior. I a la dreta de la fotografia, s’aprecia la important quantitat d’aigua que s’estava desguassant ja quan havia deixat de ploure. L’aigua a pressió genera un important núvol d’aigua.
La gestió dels reguladors dels rius es va qüestionar des del primer moment, però, sobretot, per la manca d’informació que van tenir els alcaldes, el que va generar, primer molt neguit, i després malestar.
A la situació meteorològica, que ja va ser complicada en ella mateixa, s’hi va afegir l’estat de les lleres dels rius i dels torrents i rieres. Construccions precàries, brutícia de la vegetació, brutíca dels rius, cap respecte a les zones inundables, tot plegat va fer que el Cardener i el Llobregat arrosseguessin de tot, i que els ulls dels ponts es taponessin, es col·lapsessin i provoquessin increments molt importants dels nivells d’aigua acumulada. Aquesta és una de les explicacions que donen, per exemple, els veïns de la Pobla de Lillet. Però problemes similars es van repetir aigües avall.
Repassant el recorregut de l’aigua, es podia veure que els ponts antics aguantaven bé l’embat de l’aigua i els moderns patien, i alguns van caure, com el de la Nou i el de Gironella. Els forats entre columnes eren més estrets, i els ponts, de menys altura. La construcció amb bigues era més dèbil que les voltes de pedra.
Un element entranyable, com les palanques, molt lligades a la presència de fàbriques tèxtils i a la necessitat de facilitar l’accés a peu als treballadors, van tenir pràcticament el seu final. Potser era el símbol que queia com el punt més feble de la filatura i els telers, una indústria ja tocadíssima per les crisis econòmiques dels anys 60 i la que van rebre a finals dels 70, que van rebre l’estocada final. Mirant als rius, 40 anys després, encara es pot veure avui els efectes destructors que van tenir les inundacions en infraestructures i edificis.
Dues morts en la visita de Joan Pau II
A Montserrat, també hi va ploure, però ho va fer dramàticament el dia que el país volia fer lluir més la muntanya: aquell diumenge, visita el santuari el papa Joan Pau II i milers de joves s’hi van congregar per participar en la rebuda i en els actes religiosos. Va ploure moltíssim i a Montserrat, sovint, la pluja i el fred generen problemes d’inestabilitat en les fragmentades roques. Uns dies abans de la visita del Papa, la maquinària de carreteres va treballar en talussos per fer eixamplaments. Al matí d’aquell diumenge, dues noies, un de Girona i una de Sant Hilari Sacalm, van quedar atrapades en una esllavissada que les va sorprendre a la vora de l’autocar on volien agafar roba d’abric, a la carretera de Can Maçana. En el trasllat a l’hospital de Manresa van morir.
La pèrdua de vides humanes és sempre el valor més dramàtic. Montserrat va passar de la festa i la resistència heroica sota la pluja al dol en uns moments. Salvador Redó, que va ser redactor i fotògraf d’aquest diari, gran coneixedor de Montserrat, explicava aquesta setmana en una crònica que hem recollit al web de Regió7 que a les 4 de la matinada arribaven els primers pelegrins al santuari. El problema principal era per als més de 4.000 pelegrins, la majoria d’ells ben joves, que pujaven pel traçat de la via del cremallera provinents de la vetlla nocturna feta a Monistrol, als patis de l’antic col·legi La Salle. Arribaven cansats per les més de dues hores esmerçades en la caminada, sempre amunt, envoltats per la boira pesada i molls per la pluja fina que no parava de caure des del vespre.
El papa Joan Pau II va arribar a l’interior d’un vehicle papamòbil construït sobre un Jeep. No es va poder fer la missa per la situació meteorològica, però sí el Papa va ser a Montserrat i va parlar. Al cap de vint minuts, Joan Pau II va entrar a la basílica acompanyat de l’abat Cassià Just i del cardenal arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany. Va resar a la capella del Santíssim, obra de Josep Maria Subirachs, al presbiteri i va venerar la imatge de la Mare de Déu. Karol Wojtyla, segons el relat, estava atabalat. Mercè Sàiz i Maria Dolors Boada, de 17 i 18 anys, fa 40 anys que van morir.
A Súria, l’aigua que va superar la carretera
A Súria, el riu va menjar-se un mur i va descalçar la carretera, l’aigua va envair la zona de l’actual plaça de Sant Joan i el pavelló i l’escorxador van quedar negats. A la zona d’horta, el Cardener s’hi va escampar àmpliament. Va cedir una palanca, però va aguantar el pont del barri de Salipota. Josep Peramiquel, que aleshores, encara molt jove, ja col·laborava amb mitjans de comunicació locals i comarcals. Té el record ben viu, encara, dels efectes de la intensa pluja i del cop de riu. No hi era mentre queia el diluvi. «Havia tingut un examen a Madrid i dissabte vaig tornar i me’n vaig anar a la trobada amb el Papa a Montserrat. Vam passar la nit a Monistrol i vam pujar, xops, al monestir».
«L’aigua va superar la carretera. El primer lloc va ser la plaça i el carrer de Sant Jaume. En alguns moments hi va haver entre mig metre i un metre d’aigua per sobre del nivell de la carretera», explica. Alguns suriencs encara recordaven que el 1907 l’aigua encara havia estat pitjor i la inundació havia arribat a 2 metres per sobre del nivell de la carretera, segons explica Peramiquel. «Aleshores, el problema havia vingut de la riera de Coaner».
Súria, com va passar a molts altres indrets, va tenir una afectació àmplia i diversificada. Un dels més afectats va ser l’empresa Súriatext, on treballaven 140 persones. Després d’aquell aiguat, encara van poder reprendre l’activitat, però Peramiquel ho recorda com «el principi del final». La imatge de les bales de cotó escampades per tota la zona d’hortes és de les que té més present.
Durant hores es van perdre les comunicacions, però l’altre element que destaca Peramiquel són les mostres de solidaritat entre veïns per resoldre problemes com la manca d’aigua o per ajudar les empreses a netejar els telers dels quilos de fang acumulats.
Cròniques de les inundacions a Súria
El surienc Josep Peramiquel ha estat durant molts anys un dels informadors referents de Súria i el seu entorn. Sobre aquestes línies es pot veure la crònica dels aiguats que va escriure per locultar-la a Ràdio Manresa i, al costat, la històrica publicació local, Crònica de Súria, que recollia els efectes de l’aiguat, on Peramiquel, amb 21 anys, ja escrivia.
«L’aiguat va ser un gran desastre i el final per al tèxtil»
«Va ser un desastre. Va ser l’inici de la fi per a bona part de la indústria de les colònies. I també de les mines. Algunes es van inundar. Extreien el carbó de galeries que estaven per sota del nivell del riu». Rosa Serra, historiadora, una de les grans expertes del país en història industrial i veïna de cal Pons, a Puig-reig, recorda els efectes devastadors de l’aiguat que va caure aquell 7 de novembre i, vist amb les perspectives dels anys passat l’assenyala com aquest punt i final per a bona part de la indústria tèxtil.
La filatura ja no s’havia recuperat de la crisi dels anys 60. Havien aparegut competidors en el mercat que havien provocat el tancament progressiu d’aquestes empreses en la dècada dels 60 i principis dels 70. El tèxtil, en general, estava tocat, però encara hi havia força empreses que treballaven. Les inundacions per la crescuda del Llobregat van suposa un cop pràcticament definitiu per a moltes d’elles. El sector, entre el 1978 i 79 havia iniciat una segona crisi. I els que no havien caigut en la primera andanada econòmica, van caure en aquesta, segons explica Serra. «Van tancar moltes fàbriques de Cardona, Manresa i Sallent, a Cal Riera i a Cal Vida, i algunes com Can Sedó, a Esparreguera, havien reduït de manera molt important les plantilles», afegeix.
Destaca Rosa Serra que, a més a més, la riuada va malmetre l’ànima de les fàbriques, perquè en força casos va malmetre un element vital, la turbina, que es trobava sempre a nivell del riu per aprofitar els salts d’aigua del Llobregat i del Cardener. Hi va haver un gran esforç dels treballadors per netejar el fang que va quedar acumulat a les plantes inferiors i per tornar a fer anar la maquinària, els telers, d’aquestes indústries. Alguns es van recuperar.
Serra explica que hi va haver ajuts, compromisos que van adquirir els representants de la Generalitat (Jordi Pujol, per exemple, va visitar Súria) i del Govern de l’Estat (Alfonso Guerra, que havia de ser nomenat vicepresident del Govern de Felipe González, es va traslladar a Gironella). Van arribar diners a la zona, sobretot a les grans empreses. N’hi va haver per exemple, per Serra i Feliu, de l’Ametlla, que era propietat de la família de Narcís Serra i d’Antoni Serra Ramoneda, però tot i una revifada posterior a l’aiguat, la crisi industrial va fer inviable el projecte.
LLobregat amunt, l’aiguat també va fer molt mal. A la Pobla de Lillet hi va haver importants inundacions, a Guardiola de Berguedà, on s’uneixen el Llobregat i el Bastareny, també. A Guardiola va desaparèixer la Font dels Avellaners (i no s’ha recuperat) i diferents espais que hi havia a la vora del riu, com ara el camp de futbol. A Cercs, els danys també van ser molt importants, sobretot a la zona del pont de Rabentí, on coincideixen les aigües dels torrents de Peguera i les Garrigues.
Llobregat avall, el problema va ser tant o més gran. A Balsareny es van inundar vàries empreses, a Sallent van patir estralls les que hi havia instal·lades, ja rellogades, a les antigues naus de la Fàbrica Vella (allà on avui s’hi ha construït el nou teatre de Sallent i on properament s’hi ha de fer la nova residència de gent gran). Al Pont de Vilomara, a Sant Vicenç i a Castellbell i el Vilar, també hi va haver afectacions molt importants al sector industrial, sobretot en aquesta última població.
L’aiguat del 1982 ha deixat també records familiars a Rosa Serra. El neguit que va passar pels seus pares, que eren a Gironella, per exemple. Comenta Serra que a Gironella l’aiguat «va ser un drama». «El pont nou va desaparèixer, del vell, la riuada se’n va endur un petit trosset, i algunes cases van quedar inundades i destruïdes. L’aigua va arribar fins al local del Blat» i es va haver d’evacuar els avis de la residència.
El poble perdut enmig d'una gran esllavissada
Van caure 600 l/m2 d’aigua a la Molina en poc més de 24 hores i una gran esllavissada va fer que la vida a Pont de Bar, a l’Alt Urgell, passés a ser, com es diu en aquests casos, «incomplatible» amb la seguretat. A Pont de Bar es va haver de fer un poble nou, perquè reconstruir-lo al lloc on era suposava un risc per a les persones. Fa quaranta no es parlava encara del canvi climàtic, però els responsables d’urbanisme no van veure clar que l’incident de Pont de Bar no es pogués tornar a repetir. Aleshores, el Segre i el Valira van créixer de manera espectacular. A la zona van quedar destruït una trentena de pont, el Segre es va endur sis cases a Martinet.
El problema de Pont de Bar va néixer d’una gran esllavissada, que es va produir en una zona de roques fracturades, per on es va filtrar l’aigua. La mateixa esllavissada, en la seva part inferior, va envair el curs del riu Segre, i la terra va actuar com a presa. D’aquesta manera, l’aigua s’hi va acumular va fer créixer el nivell de l’aigua del riu. Finalment, però, aquesta presa que es va formar accidentalment va acabar cedint i, aleshores, la mateix força de l’aigua va provocar una important erosió al seu pas.
El despreniment de terra també va afectar la carretera N-260, la que comunica La Seu amb Puigcerdà. La reconstrucció del poble de Pont de Bar no va ser fàcil, ni immediata.L’aiguat també va tenir conseqüències catastròfiques a la part sud del principat d’Andorra.
En els darrers dies, a la Seu, el Consell comarcal, l’Arxiu i l’Espai Ermengol han organitzat actes per recordar els aiguats.
