08 de març de 2018
08.03.2018

«Vam marxar de Veneçuela per forjar-nos un futur i ara tenim les mans lligades»

Diego Africano i Stefanye Vanesa, una parella de refugiats a Berga, exemple de com el sistema expulsa peticionaris d'asil

07.03.2018 | 23:57
Diego Africano i la seva companya, Stefanye Vanesa, amb els seus fills, l´Emma, de 3 anys, i el Marcel, de 10 mesos

Al final de l'any passat i començament d'aquest 2018, més de 125 farmàcies de Veneçuela han tancat per falta de medicaments; professors han desertat de les universitats a causa dels sous baixos, hi ha hospitals en aturada tècnica per falta de productes per tractar els pacients i han apunyalat un metge resident d'un hospital per robar-li. Aquestes són algunes de les notícies que recullen aquests dies diaris de Veneçuela i que reflecteixen la delicada realitat que viu aquest país sud-americà llastat per la inseguretat i amb un nivell de vida pobre que obliga a emigrar els que poden.

La parella formada per Diego Enrique Africano, de 29 anys, i la seva companya, Stefanye Vanesa, que n'acaba de fer 31, van anar-se'n amb pena de la seva Mérida natal, una de les principals localitat dels Andes veneçolans. «Van marxar de Veneçuela per forjar-nos un futur millora i ara tenim les mans lligades», expliquen, impotents, a Regió7.

La raó és que el Govern espanyol ha denegat la seva sol·licitud d'asil. I malgrat que han recorregut la decisió, el no a la seva petició d'asil -el que tècnicament es coneix com caure en una situació d'irregularitat sobrevinguda segons fonts consultades per aquest diari–, els ha situat al marge del sistema. No poden llogar un pis, no poden treballar perquè no disposen de l'autorització. Són a terra de ningú ja que no tenen reconegut el dret a residència i de treball. De fet, legalment la Policia Nacional els podria fer fora d'Espanya. La seva és una situació que pateixen milers de persones que arriben a l'Estat ja sigui com a turistes o amagats en un camió per travessar la frontera buscant noves oportunitats. No tots aconsegueixen sortir-se'n.

La jove parella està establerta a Berga des del 23 de gener del 2017. Van arribar a València el juny del 2016. A Mérida, ell tenia un negoci propi i ella tenia cura de la seva primera filla, l'Emma, que llavors tenia un any i mig. «No és fàcil decidir fer el pas de deixar-ho tot, la família, els amics i marxar a un país amb la incertesa de saber què hi trobaràs i com t'anirà». Van triar emigrar a Espanya per la llengua: l'espanyol els obriria portes. Van escollir València perquè els bitllets eren més econòmics. La seva primera sorpresa va ser que no podien treballar si no tenien un permís. Allà van patir explotació laboral. «Jo treballava en una casa de 6 del matí a 4 de la tarda per 250 euros al mes», explica Vanesa. I Africano només trobava feines de venedor que no li sortien a compte. Van fer un cop de cap i van anar a Barcelona a casa d'uns amics d'ella que els van llogar una habitació. «Cada vegada teníem menys diners».

La seva situació econòmica cada cop era més complicada. Va ser aleshores que es van assabentar de l'existència del programa d'acollida de refugiats i van optar per fer la petició d'asil. En aquell moment van entrar al programa d'acollida de refugiats i els van ubicar a Berga. Com la resta de persones del programa, van estar-se a l'alberg de la ciutat. En aquesta primera fase, Creu Roja, l'entitat que gestiona el programa d'acollida a la capital, els va facilitar l'assistència per rebre atenció sanitària, per escolaritzar la seva filla i per tal que aprenguessin, en el seu cas, el català. No van estar-hi el mig any preceptiu sinó que al cap de 5 mesos ja van passar a la segona fase d'acollida perquè els dos havien aconseguit feina i llogar un pis.

Un dia la seva sort es va capgirar i en renovar la targeta de residència els van informar que els havien denegat l'asil. Automàticament «tot es congela» i se'ls fa fora del programa d'acollida, deixen de rebre ajudes econòmiques i no poden treballar legalment ni llogar un pis. Van deixar el que els havia arrendat Tesa Tor, una coneguda professora d'educació física de Berga, «ella i la seva família ens han tractat fenomenal». «Quan vam saber que ens denegaven la petició d'asil va ser com despertar d'un somni». I van plorar desconsolats. Què farien?.Aquí ha nascut en Marcel, que ja té de 10 mesos. Ara viuen al pis personal de Gemma Ribolleda –propietària de l'alberg–, amb qui van teixir amistat i els hi ha deixat. «La Gemma ha sigut com un àngel caigut del cel». Cada 15 dies van a buscar menjar a Càritas i els serveis socials de l'Ajuntament de Berga els paguen el menjador del col·legi de l'Emma.

Aquesta situació els genera «desgast emocional» i «angoixa». El seu futur és incert. «Tenim ganes de treballar, criar els nostres fills, estalviar. «Voldríem ser independents i no molestar a ningú, a la gent que ens ajuda i els que estem profundament agraïts».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Quan serà Patum 2018

La Patum 2018

Tot sobre la festa de Corpus.