Ramon Gener (Barcelona, 1965) tenia dotze anys quan es va declarar en rebel·lia i es va negar a tocar més el piano. Assistia a classes al conservatori de la capital catalana des dels 7, però n'estava tip i als seus pares no els va quedar més remei que acceptar l'evidència. Com un riu cabalós en temps de sequera, la música va desaparèixer i ressorgir encara dos cops més en la seva vida, el darrer dels quals li ha atorgat una certa popularitat gràcies al programa Òpera en texans, que divulga les bondats del gènere cada diumenge a la nit al Canal 33. Gener és fill de cardonins, i recorda amb satisfacció els estius d'infantesa passats a la vila ducal. Els seus cosins són els propietaris de Cafès Gener.

Tan fart estava del piano?

No en volia saber res! Vaig desconnectar. I als 19-20 anys estava fent de cantant en festes, de pallasso... No sabia gaire bé què havia de fer amb la meva vida, fins que un dia, en una d'aquelles vetllades, un dels convidats se'm va apropar i em va demanar per què no em dedicava a cantar òpera. L'home era íntim del fill de la soprano Victòria dels Àngels, i em va proposar que hi anés, que segur que m'escoltaria. La idea m'horroritzava. Però em va convèncer.

Una oportunitat per la qual molts pagarien el que fos.

Vaig anar un dia a casa seva i vaig fer-li cançons del repertori que jo interpretava a les festes, Sinatra, Dean Martin, Neil Diamond, Julio Iglesias, Bosé... Ella em va demanar si no m'interessava cantar òpera, i per la meva resposta va veure clar on era el problema, i em va dir: "tu estàs escarmentat, però portes la música a dins".

I va deixar escapar l'ocasió?

Em va regalar una partitura perquè en fes el que volgués. Si no m'agradava, no calia que li truqués. Però la meva mare, que era una gran fan de l'òpera, quan va saber que havia estat amb Victòria dels Àngels em va dir que almenys m'havia d'estudiar la partitura. Em vaig posar davant del piano, que feia anys que no tocava, i aquelles cançons medievals angleses, escoceses i gal·leses que hi havia escrites em van encantar. L'endemà vaig trucar-li i em va citar per a aquella mateixa tarda.

Com va anar la nova trobada?

Es va comprometre a fer-me classes de cant, i em va enviar a Polònia a estudiar. Jo era baríton i vaig aconseguir ser cantant professional. Fins i tot vaig actuar al Liceu, però van ser un parell de papers menors a les òperes Billy Budd, de Benjamin Britten, i Sly, d'Ermanno Wolf-Ferrari. Jo sóc molt exi-gent, no volia ser un suplent a la banqueta del Barça, sinó el Messi. I em vaig adonar que no ho aconseguiria, per això em vaig agafar un any sabàtic, que es va anar allargant indefinidament. Per sempre?

Fa un temps, un amic em va trucar perquè tenia entrades per anar al Liceu i volia que jo li fes cinc cèntims del que hi trobaria. Després de la funció em va explicar que l'experiència l'havia entusiasmat, i volia repetir la xerrada que li havia fet, muntar sopars amb més freqüència. Aquelles trobades amb els amics es van anar fent més concorregudes i al final hi havia el restaurant ple. Jo parlava durant una o dues hores d'òpera, d'art, d'història... I un dia, entre els assistents hi havia l'amo del restaurant Tramonti, de la Diagonal, que em va proposar que fes el mateix al seu establiment.

Última escala abans del programa de televisió?

Al Tramonti venia força gent, també els responsables del Liceu, persones amb qui havia perdut el contacte. En una d'aquelles vetllades va acudir un representant de la productora Brutal Media i em va proposar de convertir les xerrades en un espai de televisió. Vam ensenyar el programa pilot, de set o vuit minuts, a TV3 i ens va comprar la idea. Vam rodar una primera temporada de tretze episodis i la iniciativa els ha agradat tant que ja estem gravant la segona, tretze capítols més que s'emetran a partir del gener.

Però l'òpera és per a tothom?

Hi ha d'haver la porta oberta per tal que tothom hi pugui entrar i provar si li agrada.

La pàtina elitista no és un obstacles per assolir aquest propòsit?

És una etiqueta que em fa molta ràbia. Jo havia anat al Liceu pagant 450 pessetes per una butaca sense visió, però m'espavilava i quan veia una butaca buida, a l'entreacte me n'hi anava...

Està dient a la gent que es coli?

He, he, he... No, no, és clar que no, però sí que els dic que allò que t'agrada ho pots viure de moltes maneres. El que és clar és que a l'òpera cal treure-li la caspa.

Una de les característiques del programa és la seva desimboltura, com quan en el capítol dedicat a Carmen va tocar el piano a la plaça de Catalunya i la gent li va seguir el joc cantant algunes àries.

M'agrada rodar amb públic, em surt més espontani que no fent-ho a una càmera en un plató buit. El dia que vam anar a Busseto, el poble on va néixer Verdi, vam trobar un grup d'escolars davant del teatre dedicat al músic i em van cantar el Va, pensiero, del cor dels esclaus de l'òpera Nabucco. No estava preparat, però ho vam improvisar i va quedar molt bé.

La cultura musical dels nostres alumnes no dóna per a tant.

Verdi és un heroi italià, el Va, pensiero és com un segon himne nacional. Però és veritat que hauríem de tenir més clar que els europeus som cultura, és allò que ens fa diferents de la resta. Ara ja no podem competir fent cotxes, però el nostre patrimoni no el té cap altre regió del món. Verdi, Dante, Petrarca, Donizetti... Ells i altres són el patrimoni europeu i l'hauríem de munyir més, treure'n més suc. Qui pot llegir la crònica de Jaume I i sentir-la com a pròpia? Nosaltres. I així, molts altres exemples.

Com han reaccionat els puristes de l'òpera?

Ningú no se m'ha adreçat per criticar-me. Però tinc una anècdota que em va passar pocs dies abans de l'estrena del primer episodi, quan un d'aquests puristes se'm va adreçar una mica inquiet per com sortiria un programa que en el títol uneix òpera i texans. La meva resposta va ser que l'òpera és de tothom, un patrimoni universal.