Quimi Portet fa un repàs amb humor a la seva trajectòria

Les lletres de les teves cançons m´agraden, però no les entenc», va confessar la periodista manresana Montserrat Ayala al cofundador del mític conjunt El Último de la Fila. Quimi Portet (Vic, 1957) va riure per sota el nas i va reconèixer que, de vegades, les seves lletres no tenen el propòsit de fer-se entendre, sinó de suggerir imatges i mons abstractes. Tot i això, va assegurar mentre mirava amb complicitat el públic que dimecres al vespre omplia la sala d´actes del Centre Cultural del Casino de Manresa: «jo sóc un paio normal, gens surrealista».

Portet, que l´1 d´abril d´enguany va llançar el seu darrer disc d´estudi, Ós bipolar, va explicar que va néixer «en captivitat». «Els de la meva generació ens vam fer músics per fugir d´una realitat sòrdida i trista, la de la dictadura. Les cançons de grups estrangers, com ara els Beatles i Led Zeppelin -la meva banda sonora-, eren el més semblant a la llibertat que teníem a l´abast», va apuntar.

El guitarrista de la plana osonenca, alumne avantatjat de Pau Riba i Jaume Sisa i admirador de la filosofia de Francesc Pujols, ja ha publicat nou elapés en solitari. A pesar de la rotunditat d´aquesta dada, molta gent encara associa la seva carrera musical amb el grup que va formar amb el vocalista Manolo García, El Último de la Fila (1984-1998). Quan dimecres Ayala i algun membre del públic van preguntar a Portet com valorava la seva trajectòria artística posterior a Como un burro amarrado a la puerta del baile, ell va respondre: «Sempre he buscat explorar altres camins».

Després de la separació amical i pactada de García, Portet va fer la seva primera gira en solitari, i cantant en català. Una de les parades de la tournée va ser a Manresa, a la ja desapareguda Sala 2000, tal com va recordar Ayala en la conversa. Aquest concert, que els melòmans bagencs rememoren com si es tractés d´una llegenda apòcrifa (quina narració popular no en té, d´elements inventats?), ja ocupa un racó en la memòria col·lectiva de la ciutat.

Segons Portet, tot va anar si fa no fa així: «Hi havia unes 200 persones a la sala. Com que a la meitat del concert l´ambient era una mica trist, vaig dir al públic: ´per què no fem una pausa i anem tots plegats a prendre una cervesa o un combinat?´. A tothom va semblar-li bé la idea i vam anar al bar més proper. Vam buidar el magatzem!». (Aquest local era l´Stars, un altre desaparegut de la nit manresana).

Fer encabir en una crònica de poc més de 450 paraules tot el que va explicar Portet al Casino és objectivament impossible. Tan impossible com «vendre discos en català a Madrid», diria el músic.