El ballarí sirià que es va escapar de la guerra

Suor, respiracions agitades, la mirada perduda, un bandera blanca, caure de genolls i tornar-se a aixecar, l'amistat, un cos fràgil, la solitud, l'identitat, adaptar-se a un nou lloc sense deixar de ser tu... Els sentiments d'una persona que ha hagut de deixar el seu país per culpa de la guerra no es poden explicar amb unes poques paraules. Ni escrites ni dites. N'hi ha que els costarà anys de verbalitzar-ho. I n'hi ha que, en canvi, són capaços de convertir-ho en moviment, en dansa, en una mirada incisiva.

Mithkal Alzghair va escapar-se de Síria i va salvar-se així de la guerra. Té l'estatuts de refugiat polític a França, fet que li permet moure's per la Unió Europea. Però a Londres li han denegat el visat dues vegades i s'ha enfrontat amb el racisme institucional. Com quan va anar a actuar a Düsseldorf, a Alemanya. «Vam sortir amb el grup a sopar i la policia ens va parar. Quan els vam dir que érem sirians residents a França ens van tractar malament i ens van dir que marxéssim al nostre país. A París també ens passen sovints situacions similiars amb la policia». Ara creua els dits perquè el deixin entrar als Estats Units. Hi vol presentar l'espectacle Displacement, la seva història ultrapersonal que, per desgràcia, s'ha convertit en una reivindicació global. Comença ell sol a l'escenari, calçant-se unes botes militars. Els seus moviments procedeixen de danses tradicionals i acaben transformant-se en el gest de demanar ajuda o el de implorar que s'aturi la violència.

A la segona part l'acompanyen dos ballarins, un sirià i un turc. És quan es converteixen en col·lectivitat, en una unitat, però de qui també se'n separa i acaba sol.

«Tinc la sensació que m'enfronto a l'espectador, que el miro», deia ahir després de l'espectacle, suat. «Però en veritat em dirigeixo al món».

Se'l notava encara transbalsat, cavil·lant en la reacció del públic. «Ha estat molt respectuós avui... com si...». I les paraules se li acabaven. A vegades costa explicar segons què.