10 de juliol de 2019
10.07.2019
REPORTATGE

Picasso enamora la càmera

El museu barceloní dedicat a la figura del pintor explora la relació que va mantenir amb la fotografia

10.07.2019 | 15:18
Un visitant contempla unes fotografies de Picasso a l'exposició

­Picasso no va fer mai cap exposició de fotografia però aquesta tècnica i les seves possibilitats creatives el van acompanyar al llarg de la seva vida tant en la qualitat de subjecte actiu darrere la càmera com en el rol de model -pintor al taller, home en la vida privada, icona mediàtica- que va ser objecte del desig dels retratistes. Una exposició comissariada per Violeta Andrés -Picasso, la mirada del fotògrafque presenta més d'un centenar d'impressions fotogràfiques d'època i plaques de vidre inèdites, explica com el geni malagueny es va relacionar amb la fotografia durant la seva densa i prolífica trajectòria. Un projecte que fa estada al Museu Picasso de Barcelona fins al 24 de setembre recollint una part de l'exhaustiu treball realitzat durant el darrer quart de segle al centre homònim de París amb l'arxiu fotogràfic llegat pels hereus de l'artista a l'Estat francès l'any 1992.

«Se'l pot considerar un fotògraf?», es pregunta Andrés: «La qüestió queda oberta», conclou. Per a la responsable de la mostra Picasso, la mirada del fotògraf, el pintor «va experimentar amb la fotografia i amb fotògrafs professionals. Sabem que Picasso és un ull, la mirada, ell necessitava crear i experimentar i ho va fer amb la fotografia com també ho va fer amb altres tècniques».

Picasso va pintar i se'l coneix per obres mestres com Les mademoiselles d'Avignon -el quadre estrella de l'inici del cubisme- i el Guernica, però alhora va ser un excel·lent elaborador de collages, un ceramista destacat i un gravador de primer ordre. Res quedava fora del seu abast quan se li posava entre cella i cella la necessitat de provar, crear, experimentar. I la fotografia, un gènere que, quan ell va començar la seva carrera, dilucidava un combat entre la imitació pictorialista i l'emancipació, tampoc va escapar de les seves urpes.

Però quan el visitant passeja per les sales de l'exposició, no només veu el Picasso fotògraf sinó també el Picasso fotografiat. N'és exemple una imatge reproduïda a mida gegant feta el 1967 a Canes on es pot veure l'artista d'esquena -i, malgrat tot, el seu perfil és inconfusible- envoltat per un grup de fotògrafs que reaccionen amb avidesa a l'ocasió de tenir el mite davant seu. Una instantània molt de l'estil de l'enyorada Joana Biarnés -que se sempre se situava en un angle diferent de la resta per tenir una fotografia única-, que va realitzar David Douglas Duncan.

Dins dels tallers

La proposta de Violeta Andrés té dos apartats. D'una banda, convida l'espectador a fer el xafarder i mirar a l'interior dels tallers que va tenir Picasso al llarg de la seva vida. En aquest tram de la mostra, el recorregut té una voluntat cronològica. De l'altra, la disposició és temàtica i es pot conèixer des de la col·laboració de l'artista amb el jove Andre Villers (que s'estava al sanatori de Vallauris i feia cursos de fotografia) fins a la representació d'un motiu zoomorf tan propi de les cultures mediterrànies com la cabra. En els dos darrers àmbits de la mostra, veiem com es va crear i difondre la imatge de Picasso amb la samarreta marinera de ratlles –l'origen són les fotografies que li va fer Robert Doisneau el 1952 a La Galloise– i de quina manera es va deixar retratar l'artista al llarg de la seva vida, sobretot a partir del moment en què es va convertir en una celebritat artística de talla mundial i el cobejaven diaris i revistes. «Era fotogènic, ell ho sabia, en va ser conscient des de jove», afirma Andrés.

Tota aquesta història, però, arrenca a Horta de Sant Joan, el poble del sud de Catalunya que Picasso va visitar per primer cop el 1898 guiat pel seu amic Manuel Pallarès. Una dècada després, el 1909, hi va tornar ja no «com un amateur sinó com un professional, un ambiciós artista immers en la batalla per la preeminència de la modernitat», tal com anota l'expert Eduard Vallès. Durant aquesta estada, acompanyat de Fernande Olivier, a més del material de pintura també duia una càmera de fotografia a l'equipatge. Un instrument que va fer servir per reproduir els quadres cubistes que li suggeria el poble i la seva gent: Picasso enviava les imatges a Gertrude Stein i d'aquell reportatge en conservem avui en dia 45 fotografies. A la mostra barcelonina se n'exhibeixen 18 còpies i 7 plaques de vidre originals, per primera vegada.

A partir d'aquí, el recorregut expositiu se centra en els tallers de Picasso. Des dels parisencs dels seus primers anys d'estada a París –Montmartre, Montparnasse- als que va tenir després de la Primera Guerra Mundial –a la Rue La Boétie- i durant la Segona, a la Rue des Grands Augustins, en un local que va conèixer gràcies a la fotògrafa Dora Maar. El 1946, Picasso es va instal·lar al sud de França i l'exposició ens l'ensenya en el seu entorn íntim a Vallauris, Canes, Vauvenargues i Mougins.

Davant i darrere de la càmera

Al llarg de tot aquest recorregut vital, Picasso va ser un artista inquiet que volia experimentar les capacitats creatives de la fotografia i, alhora, un personatge públic que va saber molt bé com aconseguir la imatge que volia donar. Tal com explica Violeta Andrés, «entre els fotògrafs prestigiosos que van immortalitzar Picasso podem citar Brassaï, Rene Burri, Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau, David Douglas Duncan, Herbert List, Dora Maar, Man Ray, Arnold Newman i Edward Quinn, entre d'altres. Tots van poder captar aspectes diferents de l'home, del taller i de l'artista, en una sola sessió o en una relació més regular i continuada». No obstant això, el nom més important és el d'André Villers, de qui es guarden «més de cinc-cents clixés, fruit d'una col·laboració molt estreta amb Picasso que va durar prop de deu anys».

La comissària de la mostra assegura que «Picasso sempre va controlar la seva imatge. Hi ha poques fotografies d'acció creativa com a tal, però sí moltes en les quals posa, actua com a model i és conscient del que està fent». Andrés afegeix que «fa vuit anys que treballo aquest arxiu i sempre em sorprèn la quantitat de coses que Picasso va arribar a guardar. Jo crec que, a hores d'ara, el que no s'ha trobat és que no existeix».

L'especialista Laurence Madeline proposa agafar un any a l'atzar –per exemple, el 1932– i, a partir del llegat fotogràfic resultant, observa que les fotografies sobre Picasso mostren la seva intimitat, les obres, el taller, la feina i la seva pròpia figura. Un complet inventari de la relació del gran creador amb la fotografia. Si hi afegim els reportatges fets per ell mateix, les provatures i els experiments que va dur a terme, tenim una mirada completa al vincle que l'artista va mantenir amb una tècnica i una disciplina documental i creativa que ens aporta una quantitat enorme d'informació sobre la seva biografia. Sense la imatge, tampoc es pot entendre Picasso.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.