Un dia va abordar Eduardo Chillida pel carrer per manifestar-li l'admiració que la seva obra li provocava i poc després va obtenir permís per visitar la casa de l'escultor, Intz-Enea, a Donosti. Fent-se passar per un estudiant que preparava un treball sobre ell, Abraham Mohino (Puig-reig, 1969) va mantenir una conversa amb un dels grans artistes bascos del segle XX. «No em va dir res que no hagués explicat molts cops», rememora, però aquelles paraules «semblaven dites per primer cop a aquell noi desorientat que era jo».

Professor, investigador i escriptor, des del 2000 amb les mans experimenta i crea a partir del ferro, un material que ha anat domesticant gràcies al mestratge de Josep Plandiura. I una part del resultat d'hores i hores de feina al taller es pot contemplar en l'exposició Cases de poeta, que acull la Fundació Felícia Fuster del barri del Putxet i el Farró de Barcelona.

El projecte presenta 17 escultures de petit format d'acer al carboni amb un vincle comú: cadascuna de les peces és un homenatge, la majoria a escriptors que han tractat el concepte de «casa» en la seva obra des d'un punt de vista poètic. Distribuïdes per la sala, les petites figures abstractes mostren l'evolució estètica de Mohino en l'elaboració de les talles de ferro, amb la introducció d'una base de marbre com a punt d'inflexió.

«La pedra i el ferro fan presents la memòria dels escriptors, els pensadors i els artistes per qui sento estima i admiració, tots ells, en essència, poetes», explica Mohino, mentre assenyala les singularitats de cadascuna de les escultures dedicades a autors com Paul Auster, John Berger, Mercè Rodoreda, Marguerite Duras, Ramon Lull, Iannis Ritsos i Paul Celan, entre d'altres. També n'hi ha algunes que s'erigeixen en un tribut a artistes de la talla d'Eduardo Chillida i Marta Chinchilla, i n'exhibeix dues més en honor de la seva dona, la filòloga Mònica Miró, i el seu fill Marcel, més petita que la resta. «Segurament, a partir d'ara seguiré aquest camí», indica amb referència al volum de les obres: «de fet, m'agradaria entrar en el territori de la joieria de ferro».

Cada escultura -cada casa de l'ànim, com la defineix Mohino- és un món en què els espais buits i els plens, l'ús d'un tipus de marbre o un altre i la simbologia recreada remeten a la literatura de l'autor a la qual va adreçada. El de Puig-reig recorda que els dubtes sobre si volia fer-ne una per John Berger es van esvair la nit que va saber de la seva mort escoltant les notícies. Cada peça és un instant en la vida de Mohino com a lector, que convida l'espectador a compartir a través de l'art la seva passió per la lletra i el ferro.