«El periodisme d'investigació vivia millors temps abans, sense tants gabinets i presses»

Tura Soler és la darrera guanyadora del premi d'Investigació Periodística Josep Maria Planes. El jurat va considerar que el conjunt dels seus treballs de l'any 2018 sobre el doble crim del pantà de Susqueda era mereixedor del guardó. Soler és avui una veterana de la informació de successos, amb currículum llarg, però el seu primer gran reconeixement professional va arribar per la informació al voltant del segrest de la farmacèutica d'Olot. Com a periodista, després d'haver acabat els estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va entrar a la redacció d'El Punt, i allà hi ha fet tota la carrera. Ha participat i col·laborat en altres projectes periodístics sense deixar mai el seu diari, i ha escrit un llibre. Divendres va rebre el Josep Maria Planes que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya i l'Ajuntament de Manresa.

Li donen el premi pel cas Susqueda, que va tenir lloc el 2017. En quin punt està el procés judical del crim i com s'organitza per fer un tema tan complex?

Jo soc força desorganitzada i m'organitzo com puc, però des del principi vaig veure que les peces no encaixaven. Un dels propòsits va ser anar a conèixer l'escenari. I hi he anat moltes vegades. A mi em semblava que a la investigació dels Mossos els queden molts punts per resoldre. Un d'aquests, per exemple, es veure fins on van arribar les víctimes amb el seu cotxe. Hi ha tres escenaris diferents, que formen com un triangle, i que es troben a 14 quilòmetres l'un de l'altre. Els Mossos admeten que hi ha punts que no han pogut resoldre. És molt inexplicable, també, perquè el caiac apareix en una banda del pantà, els cossos a l'altra i el cotxe en un altre punt, al tercer vèrtex del triangle.

I què fa vostè per intentar aclarir el que ni els Mossos saben?

El que vaig fer és intentar entendre l'escenari, fer moltes visites, cronometrar les distàncies, per veure si els temps d'un lloc a l'altre permetien explicar, o trobar una explicació... I llegir folis i folis de procés judicial on la policia intenta explicar els fets.

Vostè ha explicat que la mort d'un testimoni encara posa més cortines espesses per poder veure com va anar el crim.

Va morir Bartomeu Solé, un home que vivia en una barraca a la vora del pantà i que jo havia anat a veure per intentar trobar explicacions. Però en una visita que vaig fer vaig trobar el seu cadàver. A mi em semblava que podia ser un testimoni important per aclarir els fets.

Va ser una mort natural, però...

Bé, al lloc dels fets hi havia una escala que pujava a un arbre, una corda, que semblava ben bé el preparatiu d'un suïcidi, una nota que podia apuntar a un comiat, però que estava escrita molt abans del dia de la mort. I l'autòpsia diu que va ser una mort natural. És un misteri més en aquest cas de la mort del Marc i la Paula [les víctimes del crim de Susqueda]. És un cas amb molts interrogants, alguns que cal veure si hi tenen alguna relació. El Marc tenia uns drons que van desaparèixer, l'arma del crim tampoc ha aparegut mai. I el cas és tan complex que fins i tot els pèrits no saben de quin calibre podia ser la munició usada. Jo sempre dic que com més sé del cas de Susqueda, menys l'entenc.

És un tema que no s'acaba.

El treball d'aquests articles el vaig titular «El misteri de Susqueda», però és que el misteri continua. Fins i tot hi ha coses estranyes entre les accions de la policia, com ara el fet que per buscar l'arma hi intervingués l'Armada espanyola. És inaudit que es vagi a buscar els bussejadors de l'Armada per intentar trobar l'arma submergida dins del pantà. I per acabar-ho d'adobar, ara amb les pluges intenses dels darrers dies el pantà va sobreeixir, una situació que tampoc s'havia produït mai i que pot haver remogut alguna pista que no s'hagués localitzat.

Quant temps dedica a aquest cas?

No sabria dir-ho. Un dia hi puc dedicar 10 hores i un altre, cap. Jo vaig assumint la feina diari de successos d'El Punt. A vegades no hi dedico cap hora d'aquella jornada, però quan arribo a casa, fora d'hores, llegeixo material que tinc pendent. A vegades rellegeixo declaracions per si se m'ha escapat alguna cosa, o per si trobo el fil per fer un nou article. Has d'estar pendent, si algú truca. Sempre has de tenir les orelles pendents i els ulls ben oberts.

Com ho fa una periodista perquè els casos no l'afectin en allò personal?

Al final sempre t'acabes implicant. En el periodisme de proximitat, les persones que han intervingut potser les coneixes, o bé coneixes la gent a partir del cas. A vegades l'implicat pot ser un que era el teu veí. Joan Vila, el zelador d'Olot, el vaig entrevistar perquè jo el coneixia, i altres periodistes potser no ho van poder fer. Com deia el doctor Narcís Bardolet, «les grans barbaritats i grans crims els acaben perpetrant persones normals». No hi pots fer res, i com a periodista assumeixes que has de fer la feina el millor que puguis.

Quina situació viu el periodisme d'investigació?

Crec que el periodisme d'investigació vivia millors temps abans, sense tants gabinets ni presses. Jo soc una privilegiada, perquè el meu diari m'ha donat un espai i em deixa treballar al meu aire. Els policies estan atrinxerats darrere de portaveus i gabinets de premsa. I tenim molt poques possibilitats de fer pròpies les històries. A més hem de treballar amb pressa i precipitació pels digitals.

Falten recursos al periodisme d'investigació?

Sembla que tothom ha vist que els casos tenen èxit fins i tot en el terreny de la novel·la. Els grans mitjans tots tenen periodistes d'investigació, però amb pocs recursos. Abans tenies coses pròpies i ara cada dia t'ho donen més fet o t'ho diuen a una hora que no pots investigar. I a vegades és difícil que el periodista pugui anar avançant sense trepitjar tres o quatre articles del Codi Penal.