La Cuenca catalana, que volia Luis García Berlanga (1921-2010), era en realitat Manresa. La Manresa del 1961, una ciutat grisa «metàfora de l’època», explica l’historiador manresà Francesc Comas (1952), que tenia 9 anys quan es va filmar una de les obres mestres del director valencià i la pel·lícula que es va convertir en el film més popular rodat a la capital del Bages. Com a mínim al llarg del segle XX. I, per a molts, encara ara.  

Seixanta anys després, la petjada de Plácido es pot resseguir encara en escenaris urbans de la Manresa del segle XXI: des de «les escales del Carme i l’andana i les marquesines de l’estació del tren, que són iguals, al Quiosc de l’Arpa...», diu Comas, però, sobretot, en l’imaginari de dues generacions: els qui van intervenir directament en el rodatge i els qui ho van viure sent nens o adolescents. I els cinèfils manresans, és clar. Tinguin l’edat que tinguin. El desembarcament de Berlanga i el seu equip va «revolucionar la ciutat, va suposar una alenada d’aire fresc», remarca Comas: «Va ser un espectacle inusual que va aixecar molta expectació». Un exemple: un miler de persones van respondre a la crida per al càsting en una ciutat de 52.000 ànimes. Comas, que vivia just davant de Sant Domènec i que recorda que havien de tancar els porticons del primer pis quan es rodava a la plaça («teníem prohibit treure el cap»), creu que Plácido i el que va suposar per a la ciutat «ha quedat per a la generació dels anys seixanta. Però la gent jove desconeix completament la pel·lícula». Inclòs el famós motocarro manresà, propietat de família Martí Orriols, que conduïa Cassen aquella inoblidable vigília de Nadal i que va esdevenir protagonista d’un dels films més recordats del cinema espanyol.

El Fecinema: la ciutat del motocarro 

I seixanta anys després del rodatge, Manresa recorda -i celebra- la pel·lícula que va portar la ciutat als Oscars..., tot i que en cap moment s’esmenta el seu nom. Però..., quin ha estat el seu llegat? En queda cap? A més de descobrir «una fabulosa ciutat cinematogràfica», en paraules de Berlanga, que ha tardat més de mig segle a tornar a ressuscitar com a plató (ara, sobretot, de sèries, el nou setè art), Manresa va veure néixer el Fecinema, primer com a Festival de Cinema de Manresa i, des del 2001, com a Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa. El certamen va celebrar 13 edicions, del 1999 al 2011, i va abaixar la persiana a causa de la manca de finançament per tirar-lo endavant. El vell motocarro que havia immortalitzat Plácido (un ISO d’últim model) dels manresnans Enric Martí (1935) i Rosa Maria Orriols (1944) va inspirar la imatge gràfica i els trofeus que van rebre els guanyadors del festival durant tots aquells anys. Un motocarro destinat a ser famós que ahir es tornava a exhibir a la ciutat. 

Aquella generació dels seixanta, com explica Comas, recorda bé el motocarro. I que Berlanga i Cassen s’hostatjaven al desaparegut Hotel Sant Domingo. I que cada matí, al també desaparegut bar Perdiu (els dos establiments estaven a la Muralla de Sant Domènec), Enric Martí arribava puntualment («de fet, una hora abans», apunta la seva dona, la Rosa Maria) per esperar les instruccions d’un Berlanga que va convertir el bar en el centre d’operacions del rodatge; la funció que ara faria l’antiga fàbrica de l’Anònima a través de la Manresa Film Office. En definitiva, una Manresa desapareguda. I potser és això, reflexiona Comas, el que pot activar la «curiositat» de les noves generacions per un film i una ciutat: «Ara hi ha tot un moviment de recuperació a les xarxes d’imatges antigues de ciutats, inclosa Manresa. I Plácido, el que és innegable, és que la retrata: tots els exteriors, exceptuant la seqüència final, són rodats a la capital del Bages, ben bé el 70 % del film». Seria la recuperació d’un passat «que pot despertar les inquietuds de la gent jove», diu Comas allunyant-se, però, d’aquella «nostàlgia malentesa que fa pensar que abans tot era millor. No, no ho era». 

Enric Martí i Rosa Maria Orriols amb el famós Motorcarro Mireia Arso

El documental: «La ciutat de Plácido»

Que la pel·lícula va marcar un abans i un després a la ciutat com a escenari cinematogràfic va quedar clar en la recuperació dels records dels protagonistes a través del documental La ciutat de Plácido, enregistrat el 2003 amb direcció i guió del prematurament desaparegut director de cinema manresà Joan Soler (1961-2014). Un treball que s’estrenava a Manresa el 2004 amb entrevistes a Luis Garcia Berlanga, Rafael Azcona (guionista que amb aquest film signaria la primera col·laboració amb el director d’El verdugo); les paraules d’actors del film com José Luís López Vázquez, Elvira Quintillá, Manuel Alexandre i Agustín González; la participació de Sònia Sendra, la filla de Cassen, com a auxiliar de producció, i els records d’una desena de manresans que van prendre part en el rodatge, el 1961. Un testimoni de pes quan, ara, seixanta anys després del rodatge, molts dels protagonistes ja no hi són.  

Els rodatges: la ciutat d’èpoques passades

Curiosament, aquesta ciutat «de províncies», grisa, perfecta per al film de Berlanga, ha estat, salvant totes les distàncies, el punt de connexió amb la nova fornada de rodatges que ha viscut Manresa els darrers anys, sobretot amb el desembarcament de les plataformes com Netflix i la sèrie Hache. El 2010, en un acte d’homenatge a Berlanga, Joan Soler explicava que si el director valencià havia escollit Manresa, no havia estat perquè la ciutat «fos bonica, sinó perquè era una ciutat fosca i grisa, ideal per reflectir la desgràcia del protagonista». I si Hache va arribar a la capital del Bages, a final del 2018, no va ser perquè la ciutat tingui una meravella gòtica com la Seu, sinó perquè gran part dels carrers i façanes del Centre Històric i de Valldaura encara estan ancorats en la segona meitat del segle XX per la manca de rehabilitació i mantenen l’aire retro de la Barcelona dels seixanta. En aquest cas, Manresa tornava a ser ideal perquè el Passeig simulava la Rambla, i els carrers i racons del barri vell semblaven el Raval. I qui ho diria, el gris i els espais d’estètica industrial com l’Anònima han aconseguit que la ciutat es faci un lloc en el mapa de localitzacions cinematogràfiques del país. Al final Berlanga tenia raó: «Manresa és una fabulosa ciutat cinematogràfica». 

I sí, la ciutat dels bars

Si Berlanga passava estones al bar Perdiu, els primers anys del Fecinema, l’Atlàntida disposava d’un rebatejat Cafè Plácido. I des del març del 2018, Miquel Àngel Garcia regenta l’Espai Bar Plácido, on hi havia l’antiga sidreia Chelo..., a les escales del Carme, un dels escenaris de la pel·lícula. No és cap casualitat, és una altra causalitat en format de llegat.